Passa al contingut principal

Rodamón

Comença un nou dia. Es desperta amb els sons de la pluja que feia temps que no es deixava sentir. Un lleuger tremolor li recoda que avui tornarà a passar fred. Els crits de la gata li demanen menjar i aigua i les moxaines que la nit passada no li pogué donar.

Comença un nou dia d'una setmana en què haurà de tornar a lluitar contra titans per sobreviure als entrebancs que el temps i una societat que no mira enrere va deixant al seu camí.

Obre els ulls i es torna a tapar amb la manta, desitjant que l'aigua no es filtri i humitegi la seva ànima. Falta poc per començar a sentir la remor de passes de totes aquelles persones que tenen una vida feliç, la valorin o no, que el miraran amb menyspreu o amb una gota de tristesa o potser l'ignoraran, com qui ignora els problemes que no funcionen i que fan d'aquest món una hipocresia firal.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

rosa ha dit…
quines lletres més boniques...tenen el sentiment a flor de pell, fins hi tot jo sento la remor de l'aigua lliscant pels meus vidres i puc fins hi tot escoltar la tristor de l'aire...
4 de febrer del 2008, a les 12:18
robelfu ha dit…
En totes les ciutats de mida mitjana sempre hi ha un o dos vagabunds que, per rondar durant anys pels carrers més cèntriques de la ciutat, són coneguts, almenys de vista, per tot el món. Aquests habitants tan peculiars de les urbs, habitualment són d'avançada edat però sense arribar a ser vells, vesteixen robes molt gastades, però amb aspecte d'haver estat de bona qualitat en el passat i solen amagar les seves cares després de poblades i descuidades barbes, que els donen un aspecte encara més trist i melancòlic.
Segur que darrere d'aquestes cares hi ha tota una historia.
Una abrsçada
4 de febrer del 2008, a les 12:48
Unknown ha dit…
És bonic sentir la pluja quan fa tant de temps que no plou i amb la falta que fa.
4 de febrer del 2008, a les 14:57
iruNa ha dit…
M'has fet veure els indigents de forma diferent!! és molt bonic aquest escrit... ple de sentiment i poesia. Realment saps transmetre tant a través de les paraules.. que sempre em deixes en blanc!
Per aquest motiu quan puguis passa't per casa meva que hi ha una coseta per tu!
una abraçada!
5 de febrer del 2008, a les 0:09
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació