Aquella mateixa tarda li va dir el que pensava... D'una confidència a una indiscreció no hi ha més distància que la que va de l'orella a la boca*. Veié com la culpabilitat vessava de les seves pupil·les. Pàl·lid, se la mirava. El silenci omplia la cambra i només la seva respiració pesada el trencava.
- Pensava que podia confiar amb tu. Que la nostra relació fora de la feina era de tu a tu, d'igual a igual. Però veig que no. M'has decepcionat i molt. No has sabut distingir la línia que marca el límit; i les indiscrecions poden ferir i fer mal, molt de mal. Ja ho veus. Assumeix les conseqüències. Assumeix la teva responsabilitat en el que ha succeït, i no t'amaguis sota l'ala de ningú. Tu no has pres decisions, cert. Però has participat en l'evolució d'aquest fet. I no em diguis que calli, ja no he de callar, ja m'és ben igual. Ara ja tindrem sempre més una relació entre iguals, a tot arreu, si és que encara pot existir algun lloc on aquesta amistat vagi a bon port. No, amb això no vull dir que te n'oblidis de mi i de tots els moments compartits. Saps? A vegades no entenc com pots ser tant despistat i tant feliçment inocent. Però la vida és real, molt real, massa. Allò que et vaig dir no havia de sortir d'aquella cafeteria, però vas errar en un comentari al lloc equivocat i amb la persona equivocada; tothom es pot equivocar, ho sé. Però ara has de veure tu que les equivocacions poden sortir cares, molt cares. Espero que tot et vagi molt bé. Quan ja no estigui tant dolguda, intentaré trucar-te. Quan ja hagi trobat amb què omplir el temps. Cuida't.
I se'n va anar. Deixant-lo sol amb aquell sentiment amarg i dolorós. Deixant-lo sol amb l'ombra de la seva pròpia culpabilitat.
* de Jean Petit-Senn
- Pensava que podia confiar amb tu. Que la nostra relació fora de la feina era de tu a tu, d'igual a igual. Però veig que no. M'has decepcionat i molt. No has sabut distingir la línia que marca el límit; i les indiscrecions poden ferir i fer mal, molt de mal. Ja ho veus. Assumeix les conseqüències. Assumeix la teva responsabilitat en el que ha succeït, i no t'amaguis sota l'ala de ningú. Tu no has pres decisions, cert. Però has participat en l'evolució d'aquest fet. I no em diguis que calli, ja no he de callar, ja m'és ben igual. Ara ja tindrem sempre més una relació entre iguals, a tot arreu, si és que encara pot existir algun lloc on aquesta amistat vagi a bon port. No, amb això no vull dir que te n'oblidis de mi i de tots els moments compartits. Saps? A vegades no entenc com pots ser tant despistat i tant feliçment inocent. Però la vida és real, molt real, massa. Allò que et vaig dir no havia de sortir d'aquella cafeteria, però vas errar en un comentari al lloc equivocat i amb la persona equivocada; tothom es pot equivocar, ho sé. Però ara has de veure tu que les equivocacions poden sortir cares, molt cares. Espero que tot et vagi molt bé. Quan ja no estigui tant dolguda, intentaré trucar-te. Quan ja hagi trobat amb què omplir el temps. Cuida't.
I se'n va anar. Deixant-lo sol amb aquell sentiment amarg i dolorós. Deixant-lo sol amb l'ombra de la seva pròpia culpabilitat.
* de Jean Petit-Senn
Comentaris
la culpabilidad es un cáncer difícil de erradicar, me quedo con la frase de nuria, no hay mejor secreto que el que no se explica...
tremendo...
Canvio de blog. La nova direcció és aquesta:
http://caterinacortes.wordpress.com
Seguiré llegint els teus meravellosos relats i escrits ;)
Però l’essència és la mateixa...