entre somnis i realitats

Pets pudents, silenciosos, sorollosos, estridents, buits, amb cua, amb gràcia, en companyia, en intimitat, pets solitaris, acompanyats, sentits, riguts, escoltats, excusats. Primer varen aparèixer accidentalment, acompanyats d'un somriure tímid i un s'ha escapat però no portava cua. Eren sorollosos i ben poc perillosos, no considerats arma d'extinció de la humanitat. Però es van anar fent més comuns, i el somriure tímid es convertia en una mirada riallera, acompanyaven el teu caminar, i tots et dèiem "papa...!". Però ja eres incapaç de conviure sense ells, arreu on anaves t'acompanyaven, a la cuina, al menjador, pel carrer, a l'ambulatori. Com trompetes estridents que anunciaven la teva arribada. Eren pets. Pets. Pets sense vergonya de sortir i independitzar-se. I ara quan en sento un de tímid fugir de la seva llar i escolar-se per casa o pel carrer, quan algú gira la mirada evitant esdevenir el centre d'atenció, quan són ben sorollosos que et criden d...

De sobte s'ha apropat a la meva taula, aturant-se a parlar amb la veïna del costat, i les imatges d'un somni passat han començat a ballar davant meu, tornant-se tant nítides... les paraules han resultat sonores, clares, precises i concises, tant que podia arribar a notar com les emocions viscudes en les imatges oníriques creixien de nou prop del cor, on s'amaguen quan no hi ha temps per escoltar-les. Volia..., volia escanyar-la, odiar-la, escridassar-la. N'estava completament farta de les actituds de nena malcriada i bona cara o mala cara segons el dia. Ràbia, ràbia per tota l'energia negativa i els peròs i els nos que em contaminaven el dia a dia, fent amagar el sol. I aquell dia em prometia a mi mateixa perdre el control, poder dir les paraules que tants cops es quedaven amagades sota les bones aparences, poder expressar les opinions, sinceres i punyents, poder posicionar-me i demanar solucions. Em prometia a mi mateixa permetre'm perdre el control, per què m...

Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu. No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em...

Avui sento fred. Sento el gris que avança lentament per la meva sang, que se'm devora a poc a poc. Incapaç de veure el sol, de sentir l'escalfor artificial de la calefacció encesa, reviso imatges antigues. I podria dir que em sento així. Entre la grisor, l'aigua enfangada de les pluges del mes i de la contaminació evocada de la societat actual, entre els rascacels que senyalen ben amunt, i un blau que s'intueix de rerefons, molt molt al fons...

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte? Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé. Potser tenia raó Esquil quan deia la major part dels homes s'estima més semblar que ser. Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser... No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.