Salta al contingut principal

Entrades

Un aniversari i un Sant Joan

Un dia especial

Sempre va ser un dels dies més especials de la meva infància. El final de l'escola coincidia amb la bossa de caramels ben plena que duia als meus companys per celebrar un dels millors dies en l'univers dels infants. L'aniversari. Celebrava que ja començava a ser més gran, que l'escola s'acabava i ja es veia el camí cap a un estiu ple d'oci i diversió, on la imaginació escampava els núvols de pluja de la primavera, celebrava que ja començava l'estiu amb la platja, la piscina, la ruixada d'aigua fresca amb la manguera, al terrat de casa. Sempre serà un dia especial, pels records que m'arriben de temps oblidats, per la felicitat de ser viva i viure amb qui estimo, per poder sentir, riure, plorar, escoltar els ocells, notar la cremor del sol a la meva pell, ja ha deixat de ploure! Ahir va ser un dia especial. Una sorpresa, un 27 fet d'espelmes al terra del menjador enfosquit, un dinar de delicte, una tarda de jocs. Un dia en què es pot arribar a teni...

L'home modern

Un món nou s'obria davant de la seva mirada. Estava acostumat a veure grans rascacels al seu entorn, a caminar empenyent-se amb la multitud pretesament civilitzada. I de sobte tot era silenci, un horitzó nou que s'obria davant seu, lluny dels grisos esmorteïts, dels sorolls de màquines, telèfons mòbils, converses robades de la intimitat aliena. Va abraçar aquella estranya soledat, fent-se seu el destí incert, el més enllà desconegut. Deixant a un costat l'americana, la corbata, el maletí i tota maquinària moderna, per endinsar-se en aquell desert i perdre's en si mateix. Creia que potser seria l'única manera de conèixer el rostre que s'amagava rere la careta que havia utilitzat des de feia massa anys.

Una mirada que es perd i un somriure agraït

Dilluns a la tarda va anar a les classes de tai-xí. L'estòmac es rebel·lava i començava a llençar crits de guerra. Decidí anar-se'n a comprar alguna cosa per calmar aquella impacient ànsia que creixia dins seu. A la botiga del poble no hi havia massa alternatives i la consciència no li deixava agafar una pasta, així que convertí aquells avorrits iogurts desnatats de llimona en un pastís imaginat, que refrescava el seu jove cos, foragitant la xafogor durants uns moments. Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo. I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella ...

Felicitats

El temps passa, les coses canvien, però en el fons, tot roman al seu lloc, tot segueix igual. Demà hauries fet 65 anys. No puc esciure, em falta l'aire, la mirada s'ennuvola. M'hagués agradat venir-te a veure. Encara no ho he fet mai i quasi farà un any. Por? Recança? Dolor? No ho sé. Cada cop que passo prop d'aquella àrea de servei on em vaig aturar quan em van dir que no havia de córrer, que ja no hi eres, se m'encongeix el cor. Inconscientment, no puc deixar de sentir-me trista i petita, sense aquell pare que potser no va ser el millor del món, sense aquella mirada càlida i orgullosa, que és la que m'agrada recordar. Potser tinc por que el cor se m'encongeixi tant que no pugui aguantar el dolor. Potser no vull tornar-te a dir adéu. Potser és que aquell lloc no et representa. Però m'agradaria haver pogut venir demà. I no hi seré. No hi seré perquè no vaig ser capaç de canviar la data d'una reunió, que encara és més trist. I al juliol tampoc hi seré...