entre somnis i realitats

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Li agradava baixar la vista i veure que tenia el món sota els seus peus. Castells de núvols que s'alçaven sobre camps de conreus i grans ciutats, castells de núvols que sobrevolava amb un somriure als llavis. Se sentia gran i petita a la vegada. Creuant països sobre un cavall alat, corrent d'un lloc a l'altre, amagant-se rere les seves ulleres de sol, la faldilla a l'alçada justa per seduir elegantment, amb el maletí a les mans, la mostra dels millors programes en un portàtil lleuger i petit. Amb la seva mirada desarmava els executius més agressius, amb les seves paraules convencia a les més conservadores. I volant sobre el seu cavall blanc no temia el futur, se sentia gran. Però a la vegada se sentia petita i insignificant, sobrevolant grans metròpolis on ja havia trionfat, observant els rostres cansats dels altres passatgers, la il·lusió esvaïda dels més joves, mirant aquells castells de núvols que mai podria tenir; se sentia insignificant davant la grandesa de la vid...

Tants records em passen pel cap! Tants moments compartits, tantes paraules que no feia falta ni dir. Un bon dia et creues amb una persona, una extranya que ignores que esdevindrà en una persona tant important en la teva vida. Potser s'amaga dins d'una companya de feina, potser darrera d'un amic de l'escola, o rera el rostre d'una nova companya d'institut. I de sobte intentes recordar una cançó, una melodia que va esdevenir la banda sonora d'una època de la teva vida, unes paraules que sempre t'evocaran la seva imatge i faran que la sentis a prop, dins teu, per més lluny que estigui. I recordes aquell tren a Granada. Aquell pis a la Barceloneta. Aquelles vistes dels teulats, sota la lluna plena, amb una cigarreta a la mà. Aquell balcó que donava al carrer Sepúlveda, les nits d'estiu amb les portes obertes, els matalassos al terra, Aqua sonant i nosaltres viatjant entre somnis i realitats. Aquelles cartes als reis mags, aquells poemes a mig e...

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...

Debían ser las cinco y veinte de la tarde. Salía del trabajo y recorría las calles de esa gran ciudad perdida en sus propios pensamientos. Éstos vagaban libremente entre los transeúntes de la Rambla Catalunya, perdiéndose en conversaciones ajenas que bailaban a su alrededor. De vez en cuando aligeraba el paso, para no quebrantar los horarios que la vida a veces le imponía, habría más trenes pero hoy era importante que no perdiera el suyo. Debían ser las cinco y veinte de la tarde. Perdida, ordenando sus ideas, su mirada se cruzó con el revolotear de unos niños, sus ideas se mezclaron con unas palabras que la hicieron navegar de nuevo hasta horizontes que no tenían límites... "Ven, ¡vamos a coger dos espadas!" No pudo evitar seguirles con la mirada, esperando encontrárselos con un par de palos, de ramas muertas caídas a su suerte, pero les vio con un par de espadas relucientes, hechas a medida, convertidos en caballeros andantes que luchaban contra los demonios de sus sueños. ...