entre somnis i realitats

L'Anna Tarambana, en un post ben trobat de " Es traspassa bloc ", va deixar veure ja fa uns mesos la xifra en què es valorava el seu bloc. Ai las!, que diria una amiga, he tingut curiositat i no ho he pogut evitar. Si la valoració del bloc es tornés material... doncs... potser podríem tenir un altre cop un inici de mes, sense estar preocupats per les factures que no paren d'aparèixer com per art de màgia! O potser podríem anar de vacances, o potser, no sé... Potser podríem aplanar el jardí per poder posar-hi una piscina d'aquestes de plàstic per l'estiu vinent (vaja decepció aquest estiu, tant pels petits com pels grans!, l'aigua de la piscina pujava torta i regava el jardí...). O potser després d'haver tret l'estocat de les parets del menjador i haver-lo deixat llis llis (o alguna cosa similar a llis) podríem arribar a canviar les finestrese de fusta vella per unes d'alumini, no? Això ja sembla el conte d'una noia que anava somiant quan va...

La cara és el mirall de l'ànima i els ulls els seus delators. ( M. T. Ciceró) No pot evitar-ho. Tothom pot veure en la seva mirada aquell núvol gris que la persegueix, aquell somriure desdibuixat, aquella tonalitat greu en la seva veu. Saber el per què no és tant senzill. Potser serà la falta de son o de vida pròpia, potser serà el cansament, potser serà que aquell és un dia diferent, potser serà un correu que no vol obrir, una conversa que hagués preferit evitar, el nen que no va bé, notícies que no li agraden, papers que no comparteix. Però quan la mirada s'ennuvola, quan quelcom es trenca dins seu, quan rep les bones o males noves que no comparteix, quan és incapaç d'entendre postures que ha de fer-se seves; tots els seus gestos parlen per si sols. Incapaç d'amagar-se rere el seu cos, tot la delata. I no sap si és bo o dolent. Creu que algun dia hauria d'aprendre a no comunicar-se.

Hi ha dies en què em quedaria a casa dormint. La relació amb el meu estimat company de somnis, es veu tallada a socarrel cada matí quan sona el despertador. He d'abandonar-lo, intentant deixar que els tentacles de la son no em retenguin captiva al llit. Llevar-me i començar una nova rutina, que potser avui tornarà a ser diferent. Somriure a la lluna al sortir de casa, saludar el sol que veuré entre les finestres de l'oficina, oblidar els somnis que encara havien d'arribar.

Necessitava el silenci. Després de dies en que només s'escolta el tràfec de petjades i d'idees, l'anar i el venir de totes les tasques que quedaven pendents, veus que comentaven possibilitats agradables o indignants. Després de dies en que només veia la lluna i les estrelles, el rostre cansat del seu company, els papers pendents que s'apilaven sobre la taula del despatx, les visites que no podia fer als amics virtuals, les paraules que no podia escriure, els somnis que no es deixaven atrapar. Després de dies que es convertien en carreres constants, a contracorrent, després de tots aquests dies necessitava el silenci. El silenci de deixar els plats per rentar apilonats, el silenci de saber que hi havia rentadores per estendre, el silenci d'agafar el cotxe i anar a passejar pel mercat, el silenci d'un sol càlid que l'acarona, el silenci de saber-se sola, el silenci de gaudir del vent que anuncia que ha de venir una primavera. Necessitava el silenci del tacte d...

La verdad es que el otro día no te dije toda la verdad. Si quieres lo comentamos ahora. ¿Qué me pareció? Te diré como me sentí: triste, desengañada, más bien defraudada. No es cierto que no tuviera una ligera idea de lo que esperaba recibir, pero no quería hablar. Quería conocer vuestras cartas sin mostrar las mías. Quizás fue una mala jugada, no lo sé. Pero cuando mostráis vuestra mano, el mundo cae al suelo, por su propio peso, y todo lo que podría tener que decir se desarticula en mis propios labios. Y la verdad, no creo que sea una impresión sujetiva y personal. Y no te creas que me esperaba un as, ni una jota siquiera; es cierto y sé que tengo mucho recorrido todavía, y que tengo mucho que aprender y (por lo que veo) que demostrar, pero el número de esa carta que habéis escogido para mi, es demasiado bajo, a mi parecer, y no refleja ni las tareas ni la responsabilidad que me habéis asignado. Sí, sí, ya sé que hay que tener paciencia, y que todavía es pronto, y que se valorará de n...