Una cançó... Flirt The Wind de Nick Roach

De casualitat l'he trobada per internet, la seva melodia, les seves veus, tot em transporta a un estat de pau, calma i tranquil·litat.

Your green skirt flirts the wind as I follow you
Through crowds of gray a thousand voices play

Begin umbrella beats but I still follow you
Through the pouring rain hopscotch where puddles drain

Give only careful peeks because if you notice me
You just might look away the thought makes me afraid

As we roam, your shadow becomes my home
Where I’m alone And I hold,
these dreams that are all that I own
All that I know

Footsteps forgot and lost where I am wandering
Fade in and out the world around me

Swift wind, forget my skin where I am wandering
A thousand little sounds are drowned when you’re around me

I’m scared to step too close because that would make you real
This dream could drift away the thought makes me afraid

Comentaris

Sergi ha dit…

Bé, felicitats mare! Ara he vist que em comentaves que ja ha arribat, i encara busques moments per la tranquil·litat, i per publicar. Endavant amb l'aventura!

19 de febrer del 2014, a les 11:31

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog