Passa al contingut principal

no va sobreviure al Montmatre

Un d'aquells regals que cauen inesperadament a les teves mans. Un somriure per quan el dia sigui gris, d'un blau que et recordarà els dies de sol i els oceans on et pots perdre en el seu horitzó. Petit però bufó. Amb un mànec corbat semblant als dels seus germans grans, treballat, amb costures blanques.

Fou el preludi d'una altra sorpresa... París. Formà part del seu equipatge inesperat cap a una capital francesa on es perdria entre les paraules d'amor, les melodies de la rue, l'aroma d'històries amagades i les passejades pel Sena.

El sol volgué saludar-los i brindar-los la seva presència quan es perdien per la ciutat. El fred del gener, la blavor pura d'un cel enlluernador. I els últims moments foren banyats de la grisor hivernal, fred, pluja i vent glaçat.

Fou el moment de treure el seu petit company i sentir-se segura sota la seva protecció blava. Però el vent era massa fort, i ell petit. No va sobreviure al Montmatre, no va sobreviure París.

Però ella el segueix duent. Sap que si el vent bufa amb força, serà millor que decideixi mullar-se i cantar sota la pluja, però si no, ell seguirà fent el seu afecte, i el seu somriure blau li recordarà sempre París.

Comentaris

David Montilla ha dit…
El seu germà, més robust i no per tractar-se d'un adreçat al públic masculí, encara sobreviu... com el record d'aquell París.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat