Dies van passant, dies que recorden la fi d'unes vacances exhaurides, l'últim cop que ens vam trobar i que vam passejar agafats de la mà. Sembla que t'hagi oblidat i em mires amb tristesa. Necessites sentir el lleuger contacte de la meva pell sobre teu, tornar a sentir-te viu, estimat. Saps que no he oblidat els aniversaris, només els he deixat passar, sense celebrar-los; saps però que aquesta no sóc jo... Però el problema no ets tu estimat, no. Puc donar les culpes al meu temps fugisser que sembla que m'allunyi de les tardes i matins en què ens trobàvem furtivament. Puc intentar donar les culpes al meu temps fugisser, als mals de caps laborals, a l'inici d'un nou curs, sí, però tots dos sabem la veritat que s'amaga darrere les futils excuses... m'amago de mi mateixa quan m'allunyo, m'oblido del més essencial, de sentir, de parlar, de plorar, de viure. No em deixis caure un altre cop, quasi han passat dos mesos des de l'última vegada que ens vam veure, i m'agradaria que demà em convidessis a un altre cafè. Si?
Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
Comentaris