Passa al contingut principal

La núvia cadàver

La seva cara m'era familiar. Unes pinzellades passades del tinter a la realitat. Érem asseguts al bell mig del barri llatí, en un Paris que se'ns mostrava, romàntic, enlluernador. Un restaurant italià, ben trobat enmig del cansament, síndrome del turista de classe mitjana que recorre els carrers en busca de tresors amagats.

La seva cara em recordava un personatge d'unes animacions. Aquell to pàlid, les ulleres marcades. Era com una caricatura humana del personatge de Tim Burton, la Núvia Cadàver.

Tota ella era com una ombra de la seva realitat. No caminava, s'arrossegava, lenta, parsimoniosament. Fins i tot la seva mirada desprenia la lentitud ínfima per qui els segons esdevenen dècades. El seu rostre, tràgic, anunciava la palidesa cadavèrica de qui es casa amb el desànim.

Finalment li demanem el compte. Hora de tornar a viure el París romàntic i a redescobrir les nits de "la vie en rose". Amb el seu vel esmorteït se'ns acosta. Du a les mans el datàfon perquè les targetes màgiques deixin anar el cash cash. Passa la targeta, la torna a passar, li expliquem com ho ha de fer i finalment surt el comprovant, per ésser signat. Ens dóna el paperet i espera. Ens la mirem de fit a fit, fins que ens atrevim a preguntar: el bol·lígraf?

Ah, no en porteu? És la seva resposta.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
cadàver? No ho sé. Una mica encatada, sí
l'estilisme d'en burton sempre m'ha agradat, és un mestre
Anònim ha dit…
MOLT MACO.
POTSER ERA UNA ANOREXICA..... BE VAL MES RECORDAR UN CADAVER, ES MES.....PARISENC.
JUGANT AMB BCN.......
Anònim ha dit…
Em v agradar la peli com totes le d'en Burton!
Unknown ha dit…
Una mica anorèxica, no?
yuna ha dit…
Carai... quines preguntes!
També duia un vestit de núvia malgirbat? Aleshores sí que m'hagués fet por, tot plegat!
Anònim ha dit…
Un silenci molt llarg el teu...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat