entre somnis i realitats

Costa, costa tant deixar-te marxar... Et penso, et recordo, et somio. Llunyà, segueixes tant proper. Senzillament se'n va la vida i arriba... La teva vida va marxar i no torna, arriben noves vides, però van prendre els teus papers. Veig rostres envellits, marcats pel temps, caminant a poc a poc, o vora el foc del camp. I et veig en les seves mirades. Canvio el seu rostre pel teu, per aquell rostre que encara podia expressar-se i sentir, oblidant la impotència de la teva mirada quan el teu cos ja no et responia com volies. I veig tot el que hauries d'haver viscut. I veig tot el que la vida encara et podia oferir. I ho visc per tu, pensant-te, enyorant-te... I voldria dir, que només així, et deixo que tu em deixis. Així només, em deixo que ara em deixis... Les llàgrimes tornen a aparèixer. Avui hi ha núvols grisos. Segur que en alguna banda deuen ser blancs. Jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca... La vaig descobrir fa poc, en un llibre...

Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... (...)

Aquesta nit he tornat a somiar. La part més humana, emocional i empàtica de la meva ment, lliure dels perjudicis, de les obligacions diàries i del savoir-faire que ha de caracteritzar un somriure entre sincer i hipòcrita, ha trobat el seu lloc en els somnis de la darrera nit. Ell era allà. Ni tant sols li va dir adéu. I tornava a entrar, atrevessava el llindar de la porta amb aquell somriure captivador, que aprenia a estimar tot i els plats trencats, el somriure d'un nen trapella en un adult. Un adult que s'escudava rera aquella faceta de nen entremaliat que per altra banda, s'ha de fer responsable dels seus actes o no actes. Tornava a ser en aquella sala gran, plena de mirades curioses i paraules llampeguejant que responien les consultes d'altri. I les mirava de fit a fit, preguntant per què. Ferit per una traició imaginària, parcial, les mirava com el cadell que se sent abandonat per qui l'ha portat al món. I la mateixa resposta, real, sincera, palpable, però inca...

...i ens dedica una tímida mirada somrient, esperant-nos una altra volta a aquell París de nits fredes.

Potser és que era massa crítica. Però mirava al seu voltant i hi veia moltes coses que hagués canviat, tot i que aquesta no és la raó per la qual ara fa d'espectadora d'una vida que li van prendre fa molt temps. Encara recorda quan era jove i creia que es podria menjar el món. Quan en tota dificultat hi veia una oportunitat, un repte. Quan tots aquells embolics i carrerons sense sortida que acabava superant eren fruit del seu ímpetu, de la seva il·lusió. Però a poc a poc el cansament apareixia. Cansament físic i mental. Cansada de carrers que no coneixia i acabava esfaltant i deixant-hi empremta, sí, quedaven bonics i era recomfortant haver-los vist créixer i notar que el seu esplendor tenia quelcom a veure amb la seva petjada, però oblidava el que era realment important i es consumia en la sensació d'estar lluitant en batalles que no li pertocaven. Potser era el fum dels canons allò que enterbolia la seva vista; fos el que fos, la seva mirada s'anava enfosquint. Un dia...