En Bernat ja té poc més d'un mes i sembla que dos ahir que tornava a escriure al bloc i de sobte la creativitat arriba a les hores més intempestives quan aquest petit mussolet em manté desperta i vull intentar deixar testimoni de tots els canvis que vivim i visc dia a dia.
Començo doncs a publicar aquests retalls de vida, sentiments, emocions, moments, somnis i realitats; començo amb el relat del dia "D", el dia en què tot canvia, el 30 de gener.
************
He passat els dos últims dies molt cansada, físicament esgotada, amb tiretes sense haver fet majors esforços que els habituals.
Dimecres a la tarda, em sento especialment cansada, però encara em ve de gust sentir l'aire fred de gener a la pell i caminar una mica. En David i jo sortim a fer un passeig per darrera de casa, abans que la tarda acabi de caure. Sense saber-ho serà l'últim passeig que farem sent un de sol. Ara, dies més tard, ho penso i m'emociono, llàgrimes d'emoció i felicitat, o com diria la Malka, d'amor cósmic.
La nit de dimecres a dijous dormo poc, com és costum darrerament. Et sento moure't dins meu i somric. Sento com els homes de casa es lleven per començar el dia, a nosaltres avui ens tocarà la 2a visita de corretges. Tots tenim feina ;)
Em llevo, tinc gana. Faig un got de llet amb galetes mentre no han sortit de casa encara, els desitjo un bon dia i els diem adéu. Minuts més tard, quan ja m'he decidit a intentar dormir més, començo a pujar les escales i sento una fiblada a la pell, a la zona de l'abdomen. I a continuació una mica de líquid calent rajant... No és pipi, vaig al lavabo, la pèrdua és mínima, líquid clar, no fa olor, definitivament crec que he començat a trencar aigües i que van sortint poc a poc... Però encara no he expulsat ni el tap mucós! De tant en quan vaig sentint aquesta escalforeta líquida entre les cames.
Truco a en David abans que siguin les vuit i comenci a treballar. "No et preocupis, no sento encara contraccions, mal de regla una mica, però res més. Intentaré dormir un xic més i et vaig informant. Pensa que després vindrà la meva mare i no estaré sola, i no sé si hauríem d'anar a les corretges o directament a urgències, per què la pèrdua és molt lleu. Anem parlant!"
Però no m'adormo.
Encenc l'aplicació de les contraccions i començo enregistrar-les.
Parlo amb la Núria i amb la Malka. No dormo.
Sembla que això deuen ser contraccions, molestes, però un dolor més que suportable.
Tinc gana.
Menjo més.
Sec a la pilota.
Tanco els ulls.
Parlo amb tu, petit, crec que ja ha arribat el nostre dia!
Practico respiracions, em concentro en el moment.
Parlo amb en David i l'informo.
Ma mare arriba, riu, està contenta i se sent alleugerida d'estar a casa amb mi, la seva gran por era que en un moment així estés sola a casa...
Mares, un club al qual començaré a integrar-me plenament en breus.
Truco a l'hospital, de corretges res, directa a urgències. Sembla que em mig increpin per telf i tot... Com és que no hi havia anat ja! Molt senzill, per evitar esperes innecessàries, per estar còmode a casa, i caminar, i sentir-me tranquil·la i relaxada.
En David surt de la feina, pren-te el temps que necessitis, nosaltres esperem. Ma mare es queda. Jo menjo caldo vegetal amb pasta i un platan, que un cop allà vés a saber quan tornaré a menjar! Ho acabo de preparar tot en un estat de nerviosisme tranquil. Em dutxo, t'amanyago, em respons amb les teves patadetes dolces.
Arribem a l'hospital a les 13.30h aprox. Quan em miren primer (l'Emi) creuen que no he trencat aigües... Però al fer-me el tacte queda palès que així és. És el primer tacte que em fan, fa mal, li dic que esperi un segon i intento relaxar-me. Quan acaba em diuen que estic molt verda, que ni tant sols arriben al coll de la matriu, que està molt amunt.
Resultat: bossa trencada però sense haver iniciat encara el treball de part.
Va per llarg.
Em col·loquen el registre i em diuen que em posaran posglandines, al tenir la bossa trencada sembla que no és bo que em deixin seguir el curs natural i que és millor ajudar al procés. La veritat, em poso a les seves mans.
M'hauré d'estar dues hores quieta i estirada, sentiré més contraccions i de les que fan més mal i són més intenses. A les dues la Gemma (ginecologa) i l'Emi i la Lali em posen la medicació, corretges, etc.
Comença l'espectacle.
No estava preparada per suportar el dolor estirada, sense moviment, sense dutxa, només amb les respiracions, el massatge d'en David i la seva presència. Fan mal, molt mal. En David em mira, em consola, m'amanyaga, m'aplica calor, riu amb mi de l'esbojarrada idea de veure sèries. Em recolza plenament i ho noto, sóc feliç que estigui aquí. Segueixen fent molt mal, més intens, menys pausat. Penso en que no ho aguantaré, els minuts no passen, la Lali em renya perquè em moc i perden el registre, però no em puc estar quieta! És molt poc empàtica, no hi ha feeling, no necessito tornar a sentir que estic molt verda, necessito comprensió, paraules d'ànims... Sort d'en David, em recorda el que hem treballat a pre-part, m'aplica escalfor, amb la seva mirada em transmet calma, amor, serenitat, força, tot un món.
Arriba un moment en que entra una altra llevadora, és la Inma! Va estar present a les primeres visites amb la Merche i a la primera eco!!! Ella em salva de la Lali, sense ni tant sols saber-ho. Una cara amiga, una persona empàtica que t'entén i t'ajuda, dóna consells a en David sobre com alleugerir el dolor amb altres massatges. No te'n vagis li demano, i no se'n va.
Crec que a les tres ja no aguantava el dolor i vaig començar a demanar l'epidural. El mal era molt intens i no creia estar preparada per tolerar-lo molta estona estant estirada... La Lali em deia que encara quedava molt, que el part era això, que ni parlar-ne d'epidural encara i que el dolor era normal, com que què esperava! Les seves paraules encara em desesperaven més, no sé si es podia posar al meu lloc o no, però no ajudava gaire amb el que em deia. Ni podia imaginar que un dolor com aquell es pogués allargar moltes hores, era inconcebible per mi i fins i tot la idea d'una cesària sonava per moments millor a allargar aquella situació tant com les seves paraules em transmetien.
Per sort la Inma em deixava una altra sensació. Ella m'explicava i em deia que ara tocava esperar i que després depenia de com havia avançat.
Una fita, espera fins les 16h, i a les 16h jo ja demanava insistent l'epidural. Queixica, desesperada, volia que em miressin ja, que es necessitava la ginecologa, que l'avisessin que l'estava veient i estava a fóra. Finalment la Lali va fer de nou el tacte. Dues hores i ja havia dilatat 4-5 cm (jo vaig entendre 4,5 i vaig ser l'anècdota de la tarda, tanta precisió no tenen (; ).
Ja podien avisar l'anestesista i ja era qüestió de temps que arribés. Les posglandines havien fet molt bon efecte, semblava que tothom estava sorprès! Vaig poder-me llevar per fer pipi, però estava tant dèbil del dolor que només vaig aconseguir anar al wc i quedar-me incorporada al llit, semi asseguda a la vora. I quan venia una contracció la Inma m'ensenyava com suportar-la millor. Mentrestant jo ja començava a expirar fent més escàndol, era una manera d'alleugerir tot el que estava sentint.
Recordo les mirades d'en David. La seva veu, les seves mans, com em ventava, com em somreia, com em recordava com respirar, com li apretava les mans, com m'abraçava i em deia que m'estimava. També recordo parlar amb tu, petit, demanant que m'ajudessis.
No va ser fins les 17.45h aprox que va arribar l'anestesista, un noi estranger. L'espera va ser més suportable doncs ja sabia que l'havien avisat i que era qüestió de temps, que el dolor hauria de tenir un final... L'havia d'avisar cada cop que vingués una contracció i ell m'anava repetint que no em podia moure, i jo que no sabia si ho aconseguiria, però si, així va ser.
Després ja estava de 6 cm i al cap de poc les contraccions seguien, però ja no notava aquell dolor sinó una pressió i una necessitat d'apretar molt gran. Em deien que parés, que era molt d'hora i intentava relaxar-me. Encara no estaves prou baix i et seguia parlant. En algun moment semblava que aconseguís relaxar-me durant uns minuts, com caient en un altre estat de consciència.
I al cap de poc una altra llevadora em visita pensant que encara sentia dolor, i en un altre tacte ja estic de 8 cm. I al cap de poc de 10 i en Bernat va baixant, ajudant-me, però el coll encara no s'ha borrat del tot, un medicament més i a les 20.20 entrem per fi a la sala de parts, apreta, apreta, més seguit i un tall, i quelcom que surt i alleugera la tensió, para em diuen, una volta de cordó, ja està, perfecte, un més, i de sobte ja et veig!
El meu petit alien!
Estaves tot blauet, recobert d'una substància com blanquinosa, semblaves tant indefens en aquell moment!
En David em diu que et van posar sobre meu mentre et tallaven el cordó, però sóc incapaç de recordar-ho...
Només et torno a veure quan et van portar als meus braços, tot embolicat, increïble... Un nas infladot i tot ple de puntets blancs, cabells castanys i unes pestanyes ben llargues i boniques. Te tenia agafat amb l'esquerra i t'anava mirant a tu i a en David, feliç, drogada d'emoció i d'incredulitat...
Ho havíem aconseguit, els dos! Havies nascut a les 20.32h del 30/01 pesant 3,230 kg i amb un test agbar de 9-10-10.
Després l'expulsió de la placenta que es va fer eterna, i el cosir els punts, i finalment a esperar a la sala de dilatació amb tu començant a agafar-te al meu pit i amb en David al costat, somrient, cansat i mort de gana! ;)
