La seva cara m'era familiar. Unes pinzellades passades del tinter a la realitat. Érem asseguts al bell mig del barri llatí, en un Paris que se'ns mostrava, romàntic, enlluernador. Un restaurant italià, ben trobat enmig del cansament, síndrome del turista de classe mitjana que recorre els carrers en busca de tresors amagats. La seva cara em recordava un personatge d'unes animacions. Aquell to pàlid, les ulleres marcades. Era com una caricatura humana del personatge de Tim Burton, la Núvia Cadàver. Tota ella era com una ombra de la seva realitat. No caminava, s'arrossegava, lenta, parsimoniosament. Fins i tot la seva mirada desprenia la lentitud ínfima per qui els segons esdevenen dècades. El seu rostre, tràgic, anunciava la palidesa cadavèrica de qui es casa amb el desànim. Finalment li demanem el compte. Hora de tornar a viure el París romàntic i a redescobrir les nits de "la vie en rose". Amb el seu vel esmorteït se'ns acosta. Du a les mans el datàfon per