Passa al contingut principal

A vegades...

A vegades desitjaria perdre'm...

Travessant terres desèrtiques

Perdre'm en paratges desèrtics, perdre'm en els meus somnis, en mi mateixa, perdre'm i no retornar sense haver recuperat aquella il·lusió i inocència que, a vegades, la vida ens roba...

Comentaris

Tals ha dit…
Fes-ho, sempre estaràs a temps ^^ petons!
Barbollaire ha dit…
Carme...
m'agradaria poder comentar-te més. Poder treure una cadira i seure a l'eixida amb tu. Compartint un cafè. Xerrant sense presa. I saber dir-te tot el que m'agraden els teus escrits.
Tots el sentiments i colors i músiques que ens regales...
Per que cap paraula és sobrera. Per que ens expliques coses que, almenys a mi, m'impacten i em fan rumiar.

Quin "rollo", oi?.
Moltes gràcies, de tot cor, per tot el que ens dones.
I per passar per casa i pel "balcó".

Amb el teu permís... un petonet dolç i petit, nina.
-- ha dit…
esta foto no tiene final...

es preciosa
Montserrat ha dit…
a vegades m'agradaria perde'm... allà on ningú em coneixes... penso que amb això en tindria prou... a vegades...
Anònim ha dit…
Si ho fas retorna aviat, t'esperem...
Carme Rosanas ha dit…
Perdre't... Carme, si ja ho fas, et perds en els teus somnis i estic segura que a cada somni i a cada escrit que ens regales, recuperes una mica de la innocència perduda o potser n'agafes una de nova. Una nova innocència encara millor.

Gràcies, també

Carme
Anònim ha dit…
Robert va passar tota la seva vida fugint fins que en un dels seus somnis va trobar a la Francesca.
Des de aleshores mai més va voler tornar al món real.
Anònim ha dit…
Escriure ja és perdre'ns...
Compte, que hi ha qui col·lecciona objectes perduts.
M'ha agradat el teu blog, i tornaré.
rosa ha dit…
De vegades m'agradaria pedre'm i allunyar-me de tanta hipocresia, de tanta mentida per quedar bé.
voldria perdre'm agafada de la mà de l'amor...
David ha dit…
tens molt bona pinta...
i això de perdre'm en la natura, m'encanta!

Ens anirem veient!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu