03 d’octubre 2007

Saber renunciar - Primera part

Aquell fou un dia trist i aprengué a fer-se gran, a viure en el món dels adults del qual en formava part, tard o d'hora ho havia d'admetre...

Pensava que no ho hauria de fer mai, pensava que les renúncies eren una cosa per persones dèbils, que no l'afectarien, a ell no... Ell era especial, era fort, es podia menjar el món, era un d'aquells somiadors que feia dels somnis realitats, projectes d'una vida que vivia fins l'últim segon de cada dia. De fet, es menjava el món.

De ben petit havia après a amagar-se de les dures realitats d'una família que bevia i cridava massa, defugia aquelles nits creant-se fortaleses de futurs incerts, d'allò que arribaria a ser algun dia. D'allò que va arribar a ser. No canviaria res del seu passat, perquè cada llàgrima vessada, cada conversa amb objectes inanimants que semblaven escoltar-lo durant la llarga nit dels seus pensaments, cada somriure tímid, cada minut viscut l'havien convertit en el que era. I li agradava, molt.

Però hi havia una lliçó que encara no l'havia apresa.

Es creia materialista i somiador, una combinació ben estranya, molt estranya, però els seus amics i la seva àvia l'entenien. Sempre tocava de peus a terra, mai perdia la realitat de vista, però en cap moment no havia abandonat el món de quan tenia deu anys, i sabia que les il·lusions eren la seva vida, i viure significava realitzar-les.

Una lliçó no apresa el faria estavellar-se contra un terra fred i dur...

S'havia proposat deixar-se endur per les il·lusions que feia molt de temps havia deixat aparcades. Al cap i a la fi, el dia només tenia vint-i-quatre hores, i per més que es cregués un super-home no havia aconseguit la recepta màgica per dividir-se en dos i poder fer-ho tot. Fins que va decidir que havia arribat el seu moment. El moment de no deixar que aquell paper naufragués en la incertesa i que es convertís en part del seu dia a dia, un motiu més per ser feliç era això, aprendre constantment, aprendre coses inútils però que el feien somriure i pensar, divagar, rumiar, aprendre coses que no li servirien de res, però que sempre havia volgut conèixer i gaudir d'unes classes i tutories que el farien créixer com a persona i comprendre millor el món que l'envoltava.

Ho tenia decidit, un màster que feia molts anys que perseguia, unes temàtiques canviants però similars, punts de vista immillorables, professors qualificats i interessants, persones per conèixer. Informació, comunicació, paraules que no es perdrien més en les seves cabòries. Potser no podria anar a fer un cafè amb un vell amic qualsevol tarda, potser hauria d'apretar-se el cinturó (això de ben segur, estudiar costa, tristement, masses calerons), potser hauria de robar-li estones a la nit per parlar amb ella, però valdria la pena, ho sabia.

La il·lusió d'un nou projecte que s'inicia el feia sentir com un nen petit amb sabates noves. Havia arreglat els horaris amb l'empresa, havia omplert tots els papers de la preinscripció, havia tornat a aquella llibreria de la cantonada i havia començat a comprar plomes, llibretes i carpetes noves, preparant-se per tornar a l'escola. Ja era quasi una realitat. El primer dia de classe s'acostava.

La caiguda seria tant dura...

(continuarà)

6 comentaris:

La interrogación ha dit...

Gracias por pasarte.
Volveré para leer con más atención pues me cuesta pero por mis narices que lo haré.

Besos

Carme Rosanas ha dit...

Em sembla que me'n vaig a dormir amb el cor encongit. Em sento identificada amb la represa d'uns estudis, d'un màster concretament amb tota la il·lusió... A mi m'ha sortit bé, però estaré pendent de la teva continuació.

Carme (L'altra)

mossèn ha dit...

il.lusió ... sí, bé ... a voltes no tenim rés més ... salut

caterina ha dit...

Les coses que valen la pena costen. Escrius molt bé i saps descriure els sentiments de tal forma que ens identifiquem. Jo m'identifico al manco. M'he quedat amb ganes de saber què passa... Estaré esperant la continuació! ;)

rosa ha dit...

l'escola sempre em trasllada a un món d'olors, la olor dels llapis, dels llibres.
Realment aquests nanos, o se'n forteixen o la acaban espifiant.
jo en conec que s'han enfortit i són gent meravellosa, sensea pors i dignes, ara això sí borrant tot el seu passat, mai en parlan

Carme Fortià ha dit...

Intentaré no fer-vos esperar massa!

comparteix amb...