Salta al contingut principal

Knocking on heaven's door



Des del moment en què la vaig sentir em va captivar, i aquella pel·lícula alemanya que du quasi el mateix nom... Desconec si l'han doblat o no, però us la recomano! Trista, profunda i d'aquelles que et fan pensar en la vida i en els moments que la conformen...

Comentaris

Lupe ha dit…
Hola, gràcies per la visita. A mi aquesta cançó em fa pensar en el que vindrà després de la mort.
Fins aviat
escursó ha dit…
Bones, passava pel teu veinat i la teva cançó n'ha desencadenat una altra per aquestes llars.

Encantat de conèixer-te
Salut i petons
mossèn ha dit…
uiiiii ... millor la cançó ... salut
Txell ha dit…
Carme, aquesta és la meva cançó!

La cançó de la meva joventut i la cançó amb que vaig entrar el dia del meu casament! ;)
Putas y Princesas ha dit…
La cançó és preciosa. Estás molt musical últimament.. això és bo.
Anònim ha dit…
Et felicito per haver triat la versió més canyera de totes!
Rock 4 ever.
rosa ha dit…
a mi també em fa pensar en el més enllà.
petons
ddriver ha dit…
ostres guns and roses!!!feia anys que no senti aquesta canço,bona de veritat,com el bloc
Carme Fortià ha dit…
Certament sí que estic musical si, potser és que torno a agafar el son escoltant melodies que em transporten...

A mi em recorda aquella nena que escoltava Guns amb un tocadisc vell d'alguns dels germans, i una pel·lícula que em va fer posar la pell de gallina.
Anònim ha dit…
Els Guns and Roses... això si que és música. La meves preferides son don´t cry i November Rain
Ferdinand ha dit…
FANTÀSTICA CANÇÓ!!!

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...