Saber renunciar - Epíleg

(Ve de Saber renunciar - Tercera part)


És cert, finalment no el va trucar. Tampoc l’estava esperant davant de la facultat. Entrà per la porta de ferro, a punt, preparat per acomiadar-se d’una il·lusió i morir lentament.

Quan tot estigué enllestit se n’anà al bar de sempre. Demanà la beguda de sempre, potser aconseguiria omplir la seva solitud. Només sentia la xerrameca dels clients habituals, i el so de la música, vagues notes que dansaven llunyanes a ell, sense ni tan sols convidar-lo a formar part del seu ritme embogit.

Fins que s’obrí la porta i un vent fred de tardor l’abraçà. Alçà el cap i la veié allà. Mirant-lo, somrient, com cada dimecres.

El seu somriure, però, s’esvaí al sentir la seva història. El mòbil, ja sabia que no li agradaven aquells trastos, i que la majoria de cops el tenia mig mort a la bossa. Ni tant sols havia mirat si tenia cap altre missatge nou... Va escoltar la seva història, i amb cada paraula, alguna cosa es trencava dins seu. Havia renunciat, i no comprenia com, ni com ella havia permès que això succeís. Era la gran, havia de cuidar del petit, i no permetre que les il·lusions morissin era una manera de cuidar-lo. Però havia arribat tard.

De fet, li va estranyar escoltar-lo parlant d’aquella manera. Potser aquella dosis d’alcohol i solitud el feia parlar com un home? O potser havia crescut i ja era un home. Amb el seu cor d’infant, de nen perdut, amb el seu cor trencat a la mà, li va dir que hi pensés racionalment. Què havia de fer? Què hauria fet ella?

Ella, amb una veu trencada, el mirà, i no pogué sinó donar-li la raó a aquella persona que s’intentava enfortir per la il·lustració del pensament humà. La realitat pesava massa. A vegades la realitat pesa massa.


Algun dia havia de ser el primer, algun dia havia d’aprendre a renunciar, el que potser no sabia era el buit que li deixaria la renúncia, una buidor banyada de sensacions que li encongien el cor.
Però havia de ser fort, ho era, perquè l’esperança no havia mort, i si... Sempre li quedarien ells, els somnis, oi? No se’n cansava mai de somiar... Però recordava la baixada del gronxador, i sabia que si tancava els ulls sentiria aquella buidor, negre i fosca, que se l’empassava a les profunditats del seu ésser. Però si era capaç d'obrir els els ulls, potser podria veure els rostres amics que li somreien, el món que li deia bon dia, i, potser, aquella buidor es transformaria en la il·lusió d’un nou matí, en el formigueig que recórrer el seu estómac, preparat per passar des del punt més baix al més alt, preparat per aprendre a volar.

Hi haurien nous cursos, hi haurien nous anys, hi haurien noves oportunitats, i ell estaria esperant-les, aquest cop preparat.

Sabia que en el fons s’havia de sentir agraït, recordava tot el que tenia i com vivia... S’avergonyia de la seva buidor cada cop que veia un nen o una nena en un món que ni tan sols sabia com sobreviure.

Finalment va tornar a trobar la seva rialla.