13 d’octubre 2007

Miratges

Va ser la meva mare qui m'ho va recordar. De sobte, amb la càmera a la mà, em va dir: no has canviat gens, de petita sempre havies de tenir un llibre a mà, una llibreta i un llapis on escriure (encara recordava els primers premis de Sant Jordi de l'escola), i sempre havíem d'acabar buscant la nostra càmera a la teva habitació, enmig del desordre.

I és veritat, tres coses que des de petita no m'han abandonat mai, potser és una manera de veure el món, o de tenir-hi cabuda o de ser algú.

Fa relativament poc, després de les vacances, vaig decidir fer d'aquestes fotos que tant m'agraden un miratge per a qualsevol que les volgués veure. Ara ja en són més de 1.400 vegades les persones que s'han perdut pels miratges que hi he anat deixant...

I durant la segona setmana de setembre, vaig decidir que les paraules que les meves mans unien no es quedessin plenes de pols dins els armaris cibernètics d'aquest món. I en va sortir aquest bloc, "entre somnis i realitats", i ja en són més de 1.400 lectures i tants blocaires coneguts que ja no es poden oblidar.

Potser és una manera de veure el món, de tenir-hi cabuda o de ser algú... Ben segur que també és, per a mi, una manera de compartir allò que sento i que sóc. Gràcies a tots i totes!

Us deixo amb unes quantes de les fotografies que han estat les vostres preferides...


Les vostres preferides

14 comentaris:

Ferran Genis Traveria ha dit...

Les fotografies són molt maques, no només retenen el paisatge o la persona o el que sigui. Quan les veus recordes tot o una part del que et va passar mentre "disparaves" la teva camera, i et fa sentir bé.
Si no et sap greu t'agafo la idea i faré un "collage" i ho penjaré al bloc (com ja he fet amb els escriptors/es que llegeixo).
Per cert: ets tu aquesta que està al desert (a la sisena fotografia)? quin desert?
Es que des de que vaig anar al Marroc,apart d'estar encissat per la ciutat de Marràqueix, e fascina el desert.
Un petó.

vpamies ha dit...

Carme, allò que més m'ha sobtat de l'Entre somnis i realitats, a banda d'una excel·lent qualitat, que convida a tornar-hi, és la teva prolífica creativitat.

Tres i quatre escrits extensos en un sol dia. I quin millor.

Et felicito i espero que ens segueixis deixant aquestes píndoles tan personals i imaginatives.

Salutacions cordials des de Vallromanes

Víctor Pàmies
[Raons que rimen] i [Refranyer català-castellà], entre d'altres.

XeXu ha dit...

Per què no aprofitar les eines que tenim actualment per poder-nos expressar de manera diferent? Ara tens un blog, pots penjar les teves imatge i pots llegir el que escriu altra gent, que són les coses que t'agraden des de sempre, i que no cal tenir reservades només pel món 'real', que aquí n'hi ha un altre que també enamora.

rosa ha dit...

m'agradat la porta de la felicitat i fem un cafè.
Saps jo de petita ja començava a despuntar amb un llibre a la mà, cosa no he aconseguit, malgrat que la tele diu el que fas tu fan ells, que les meves filles llegueixin, per elles és una tortura sobretot per la gran.
un petó.

Ferran Genis Traveria ha dit...

Merci pels comentaris. Sé que a vegades sóc pesat, jo, amb tants comentaris com et faig, ho sento. Es que m'agrada llegir el que escriure, opinar... i he d'estar al dia perquè no pares (bé, de fet com jo).
Excuses.
Un petó.

Carme Fortià ha dit...

I tant que enamora aquest món, Xexu, mai millor dit!

De fet, poques vegades he estat tant creativa com ara, però tampoc he tingut tanta gent al voltant que em llegís i m'animés a seguir endavant (gràcies!), i intentaré seguir sent així de "prolífica", Víctor.

Rosa, a vegades és difícil... El nen del meu xicot ha descobert la lectura amb Harry Potter i una altra col·lecció de llibres (La penya dels tigres), té deu anys, si et serveix... A vegades és qüestió que et caigui el llibre idoni al es mans, i també ve a èpoques.

I la idea no me la prens pas, Ferran, tants altres ho hem tret d'altres llocs! La noia del desert és la meva germana, és el desert de Tunísia, la part oriental del Sàhara, crec (que la meva geografia a vegades espanta!)... En tinc més fotografies i encara n'he de penjar més, visita si vols el flickr i en veuràs algunes a l'àlbum del desert!

Carme Fortià ha dit...

Ferran, crec que ens hem solapat amb els comentaris, jeje, mira que ja és difícil! I les excuses no s'accepten perquè no hi ha res a excusar! Ans al contrari, i el somriure que ningú veu aparèixer quan arribo a casa, encenc l'ordinador, i miro si algú m'ha deixat un bon regalet? Aquest ningú l'esborra!

mossèn ha dit...

bo ... salut

No Somos Petruccis ha dit...

que fotos tan bonitas, y luego dices que los bombones son guapos...

pues esto lo es más! :)

lmewmon ha dit...

Unes fotos maravelloses. He descobert aquest lloc fa poc i, el que puc dir, és que hi ha un nosequé que m'agrada alhora de llegir les històries.

Segueix aixi Carme!

Montserrat ha dit...

M'agrada entrar i mirar-les... són totes molt boniques

Ignacio ha dit...

genial! m'encanta la de la baldufa... però pel que acabo de llegir crec que també et deus d'identificar molt amb la del boli sobre la llibreta ;D

hehehe! m'assembla que en aquest racó del món hi ha dos tipus de persones: els que els agrada llegir i els que no.

ara que... també diuen de dividir la gent en tres grups: el dels que saben comptar, i el dels que no en saben...

Carme Fortià ha dit...

no somos petruccis la cuestión es qué es lo que tus bombones han despertado, mmmm ;op

gràcies mossèn i montserrat , espero que sempre us vagin agradant!

lmewmon , gràcies, de tot cor, per les teves paraules, és molt bonic que et diguin que tens un "noséquè" (alguna cosa especial, entenc) a l'escriure... Avui una amiga em preguntava que què m'havien fet al treure'm l'apèndix que des d'ençà fins ara estava així de "creativa", jo crec que sou tots vosaltres!

ignacio , doncs sí, m'identifico també amb la ploma (un bon regal d'aniversari d'algú molt molt especial), sempre m'ha agradat escriure... per cert, la última divisió, té "truco", no? perquè sinó... ja no sé si sé contar!! (en quin grup estaria?)

Laia ha dit...

Mmm em quedo amb el cargolet :P, però la de la baldufa és hipnòtica realment! te la quedes mirant... i mirant...

comparteix amb...