Mira com cau, a recer de les seves gotes. N’olora el seu gust, assaborint la terra mullada i la frescor del bosc que s’alça somrient, mostrant els seus tresors més preuats.
Cau la pluja, gota a gota, ara més fort, feta una fera, enrabiada pel seu silenci, i ara disminueix el ritme, cansada però alegre d’haver pogut fer-li dibuixar unes paraules d’agraïment. Sembla que pari, esgotada, però no deixa un rastre de tristesa, els rius d’aigua que corren pels camins i entre arbres i arbustos són més aviat rius de vida i felicitat,... La terra, agraïda, somriu; li agrada sentir el tacte de les seves mans sobre la seva pell, li agrada sentir les gotes com la mullen, tranquil·les, ferotges; demà es despertarà amb la rialla de la pluja al seu si.
Comentaris
Què seria el Montseny, i naltros, sense la persistent carícia de l'aigua?
Un petonet i que descansis molt, bon cap de setmana.
Carme
T'afegiré als links del meu bloc, espero que si hi passes t'hi trobis a gust.
Adeu!