Passa al contingut principal

Pluja

Un dia de pluja

Mira com cau, a recer de les seves gotes. N’olora el seu gust, assaborint la terra mullada i la frescor del bosc que s’alça somrient, mostrant els seus tresors més preuats.

Cau la pluja, gota a gota, ara més fort, feta una fera, enrabiada pel seu silenci, i ara disminueix el ritme, cansada però alegre d’haver pogut fer-li dibuixar unes paraules d’agraïment. Sembla que pari, esgotada, però no deixa un rastre de tristesa, els rius d’aigua que corren pels camins i entre arbres i arbustos són més aviat rius de vida i felicitat,... La terra, agraïda, somriu; li agrada sentir el tacte de les seves mans sobre la seva pell, li agrada sentir les gotes com la mullen, tranquil·les, ferotges; demà es despertarà amb la rialla de la pluja al seu si.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit…
L'esponerós Montseny amb les moixaines de la pluja, ple de racons per perdre-s'hi i retrobar-se.
Què seria el Montseny, i naltros, sense la persistent carícia de l'aigua?
5 d’octubre del 2007, a les 0:02
mossèn ha dit…
qui pugues sentir l'olor a terra mullada ... salut
5 d’octubre del 2007, a les 7:16
Anònim ha dit…
I és que la pluja s'emporta tantes coses...
5 d’octubre del 2007, a les 7:36
Carme Rosanas ha dit…
Si per esperar la continuació del teu relat sobre les renúncies, ens poses uns textos tan preciosos com el de la pluja, t'asseguro que l'espera se'ns fará ben agradable.

Un petonet i que descansis molt, bon cap de setmana.

Carme
5 d’octubre del 2007, a les 9:15
rosa ha dit…
m'agadat talment sembla que pugui escoltat el batec sorollós de la pluja lliscant pels vidres de la meva finestra.
5 d’octubre del 2007, a les 12:53
Anònim ha dit…
M'encanten les tempestes i les pluges (sempre que no durin més de tres dies seguits jeje) però la tempesta que ahir varem tenir a Palma no em va agradar gens. Quina por...
5 d’octubre del 2007, a les 15:44
Anònim ha dit…
M'agrada molt el teu bloc, perquè veig que t'agrada escriure i a més l'hi poses moltes ganes. La veritat és que jo gaudeixo llegint i quan la lectura és tan inspiradora encara més.

T'afegiré als links del meu bloc, espero que si hi passes t'hi trobis a gust.

Adeu!
5 d’octubre del 2007, a les 19:47
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació