Això es pot salvar

Per totes les passejades que encara puc gaudir, per l'olor del bosc verd que m'arriba després de la pluja, per l'aigua que ens manca, pels rius que criden, pels animals que desapareixen, per les abelles que cada dia en són menys (per més que les defugi corrents!), pels fums que m'ofeguen a la gran ciutat, pels embussos dels que només saben utilitzar transports privats, per l'aire que m'arriba quan sobre dues rodes agafo una bona velocitat (encara que no siguin moltes les ocasions), pel mar que m'enamora, per...

Perquè tot això es pot salvar, si tots hi posem els nostres grans de sorra!

Comentaris

Anònim ha dit…

Sobretot no hem de perdre l’esperança. Cada dia que comença tenim l’oportunitat de reprendre el quadern de la nostra existència. De començar de nou. De reescriure al recte allò que semblava de través. Ma mare, quan ja no pot continuar amb allò que porta entre mans, sempre diu: “demà més!”. Sap que a l’endemà ho tindrà tot de bell nou: les ganes, l’empenta, l’oportunitat, l’esperança... Un món millor és possible perquè, una gran quantitat de gent, davant de certes coses som incapaços de romandre indiferents. Bon dia i bon dilluns!

15 d’octubre del 2007, a les 8:16

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog