Passa al contingut principal

Mi dulce Ariadna

Desearía saber que será de tí, mi dulce Ariadna,
cuando el horizonte teñido de gris
sea ya un vago recuerdo de los sueños e ilusiones
que un día llenaron de esperanza y de vida
tu hermosa e inocente juventud;
cuando veas crecer a esos hijos tan esperados
de los nietos que diste a la que fue tu madre;
cuando sientas ligero el corazón
por el amor a tus hermanos brindado,
por esas lágrimas derramadas.

¿Dónde estarás tú, mi dulce Ariadna,
cuando el amor ya no sea amor sino odio;
cuando la amistad se convierta en negocio;
cuando el paso del tiempo
haya cambiado nuestros hogares,
nuestros montes y prados, nuestros mares;
cuando la Luna se esconda
en un universo de dolores y penas;
cuando en los corazones
ya no quepa más que tristeza...,
dime, dónde estarás tú?
¿Acaso estarás aún luchando
con tus hermanos los hombres
por una sociedad más pura,
más limpia y más hermosa?

Entonces los años pesarán sobre tí,
tu alma no habrá crecido
mas tus piernas no podrán correr,
¿llorarás entonces por el tiempo perdido,
por la lucha forzosamente abandonada,
por no continuar combatiendo junto a tus nietos?

Desearía saber tus pensamientos
cuando veas la lucha huir de ti;
cuando toda tu energía
haya sido utilizada;
cuando no te quede más remedio
que hacer de espectadora de la vida
de una vida de la que tú eres víctima...
¿qué pensarás mi dulce Ariadna?

Los años habrán pasado,
tu tiempo habrá terminado,
tu lucha ya no será tuya
sino de los que un día engendraste,
y aunque quieras intervenir
tu cuerpo restará sentado en ese banco
contemplando un horizonte inalcanzable;
te verás atrapada en una persona
sin energía, carente de fuerzas
mas con un espíritu lleno aún
de sueños por realizar,
de ilusiones por construir,
de estrellas por alcanzar.

¿Morirá entonces de pena tu alma
al verse sujetada e inmovilizada;
al ver el mundo que le rodea
y no poder intentar cambiarlo?

Pero será entonces mi dulce Ariadna,
que tus gritos serán oídos
que tus palabras serán escuchadas...
yacerás bajo la tierra que tanto amaste,
por la que tanto siempre luchaste
cuando todos aquellos hermanos hombres
verán tus azañas y tus obras
e intentarán acabar lo que tu un día empezaste.

Te convertirás en 'La Dulce Ariadna'
que un día luchó tanto por su patria,
por un mundo mucho mejor;
correrás de labios en labios
y ya jamás morirás en la memoria del mundo.

Pero siempre serás MI DULCE ARIADNA.

Comentaris

Ferdinand ha dit…
A mi m'ha agradat, però hi he trobat un petit inconvenient: la presentació en forma de poema. Jo aquí hi veig prosa i per tant ho escriuria com a tal. De prosa poètica molta gent en sap escriure (més o menys bé), de prosa alguns en saben escriure (més o menys bé), i de poesia uns pocs la saben escriure (més o menys bé). Jo concidero veritables poetes un parell o tres escriptors, i no més, la resta fa prosa poètica. Però continuo dient que el text m'ha agradat.
rosa ha dit…
a mi també m'agradat, i molt.
potser el Ferran té raó com a prosa quedaria més lluit.
un petó.
Putas y Princesas ha dit…
A mi no se'm dona bé la poesia, però té una màgia que la proso mai tindrà. A mi m'agrada tal i com està.
Nosotras mismas ha dit…
Estic d'acord amb el Ferrán, encara que t'ha quedat força bonic.

Petons
Unknown ha dit…
Jo no li veig el problema, prosa poètica, o prosa , o poesia, el que es tracta d'un text es que et transmeti, i aquest ho fa. Les formes ja son una altra història, però a mi no em sembla malament ans al contrari.
Ferdinand ha dit…
Continuo dient que si és prosa poètica, i això al meu entendre ho és, millor que estigui escrit en prosa. La poesia, per mi, ha de ser, apart de moltes sltres coses, una eina, per transmetre, que no pugui ser escrita en prosa. Per això, crec, hi ha tants pocs poetes dignes de ser-ho.
Carme Fortià ha dit…
Carai! Torno a casa i tot un debat entorn d'un intent de "poema" que fa anys vaig escriure, ;op

Si ja ho dic jo que "lo meu" són les frases de punta i punta i no separades en versos i estrofes! Però aquell dia devia estar inspirada per intentar-ho, o potser tenia ganes de probar alguna forma nova. Sigui poesia o prosa poètica, encantada per cada un dels comentaris i que us hagi agradat!
Nkh ~ ha dit…
Doncs a mi m'ha agradat molt, què carai!

Felicitats pel text! Tant de bo tots poguem ser una part d'Ariadna quan envellim...
Anònim ha dit…
cuando las dulces gotas del rocío
posen sobre tus lindos pétalos
¿dejarás que las admire?

i qui redallonces té el sant dret de dir què és poesia i què no ho és? a mi, personalment m'ha agradat molt.

si llegiu segons quins poemes de joan maragall veureu que són així. a més, hi ha certs elements al poema que quedarien molt malament en prosa!
Ferdinand ha dit…
Ignacio, llegeix-me bé! Jo no dic que no sigui poesia, dic que PER MI no és poesia, és prosa poètica. PER TU pot ser poesia o una flor si vols. Per cert, per alguna cosa dic que concidero que hi ha pocs poetes (PER MI, repeteixo, única i exclusivament PER MI), i en Joan Maragall, PER MI, en aquests poemes que dius tu, no és poeta. Així com, PER MI, en Josep Pla no era escriptor, sinó que PER MI era periodista.
No t'oblidis que jo no sóc tothom, només sóc jo, afortunadament, i penso única i exclusivament en els meus gustos quan dic el que dic.
Gràcies per deixar-me expressar, Carme.
Un petó.
Anònim ha dit…
ui, ferran, perdona que no hagi llegit fins avui la teva resposta.

no volia pas criticar-te, encara que m'assembla que t'ho has pres així. Però és que venia d'una conversa semblant sobre un altre tema!

com tu dius, per sort aquí només som individus amb opinions diferents, però és que si no... quina gràcia tindria el debat? dit això, jo tampoc considero que TOTHOM sigui poeta, només que no em veig capacitat per a jutjar

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat