Passa al contingut principal

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (4): "C" els “coms” de les nostres terres…

Escena V – Avui va de comparacions…

Em va dir que hi estaríem com a cal sogre, però jo no ho vaig entendre… Per estar-me com a cal sogre, millor em quedo a casa. Ai, els desconeixements d’aquesta meva llengua, que resulta que cal sogre si està molt còmode! I a ca la sogra com hi estarem?

Com aquell qui res, la nena, tota emocionada, agafà la xocolatina i se n’anà de la botiga, convençuda que ningú no l’havia vista… Tranquil·la i dissimuladament, vaja. El botiguer es va quedar “com qui sent ploure” (és a dir, impassible), la propera vegada que la veiés la faria anar a ajudar a la vella Amèlia a portar les bosses a casa, i de propina s’enduria una xocolatina amb un somriure còmplice.

És vell o antic com els camins? Aquesta no l’havia sentida mai!
Dolç com una bresca!

bresca

1 f. [LC] [AGR] Pa de cera constituït per una sèrie de cel·les prismàtiques hexagonals que fabriquen les abelles dins l’arna per a dipositar-hi la mel.
2 f. [LC] [AGR] Pa de cera que fan les vespes.

(ara ho entenc!)

Amb aquest refradat m’he quedat sorda com una perola! Ara, és el mateix que estic com una sopa… Què tenen a veure els sords amb les peroles? Les peroles amb les sopes, sí, però aquí no hi ha cap frase feta, no?

Embriac com un… com un cep! Però no pel bolet sinó la soca de la vinya, oi?

Hi has de ser com un clau, és a dir, puntual. Ara bé, jo mai he vist un clau que fos puntual, bé, un clau físic que dels que inlcouen dues persones, vejam… Mai he estat tant exigent com per demanar puntualitat…

Aquesta sí que és bona! Ara deixarem els peixos sense ni gota de l’alegria embriagadora de l’alcohol, perquè ens hem quedat serens com un ull de peix… Algú l’entén aquesta? O potser amb el serè no vol dir estar exempt de tot torbament sinó més aviat “sense cap núvol” i l’ull de peix, és a dir, l’objectiu de camp superior al del gran angular, és qui ho fotografia? Ja m’he perduta amb aquesta i, certament, no sé què em dic.

I si seguim… Si em quedo fora de joc o de circulació durant una temporada (per refredats o altres símbols d’hivernació), m’estic entel·lant com un… Vinga va, la resposta la trobareu visitant a l'altre Carme!

Al llarg de la setmana intentaré continuar amb les comparacions, i aquest cop els tocarà el rebre als pobre animals: que ens donen la vida i ens fan somriure, tot i que sovint els maltractem per pur vici o oci (encara que jo no m’ho passi gens bé…). Sí és que els més animals som nosaltres!

Us animeu a enviar propostes?

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Continua! Jo te'n deixaré unes quantes, ara no, primer m'han de sortir
Ferdinand ha dit…
Net com una patena. La saps aquesta? si no la coneixes, que ho dubto, t'ho explico.
- ser com els invents del TBO,
- renegar com un oriol,
- net com una patena,
- com el Vallès no hi ha res,
- rebrotar com la vara de Sant Josep,
- bonic com un serafí,
- estar com un llum,
- acabar com el rosari de l'aurora,
- carregat com un ase,
- anar com l'anell al dit,
- anar com una ànima en pena,
- anar com una bala (o com una llançadora, o com una pilota, o com una seda),
- arrapar-se com una llagasta (o com una paparra)...

Un munt de comparances, de tots colors i gustos.

Et recomano una lectura interessant: Refranys musicals. Comparances, de Joan Amades. Publicat el 1983 per Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».

Salutacions cordials

Víctor Pàmies
[Raons que rimen]
Carme Fortià ha dit…
Gràcies a tots pels comentaris, m'apunto el llibre, Víctor!
Sergi ha dit…
Com sempre, molt bons els teus posts sobre frases fetes. Avui em quedo amb el teu propi comentari sobre 'com un clau', que m'ha fet molta gràcia això de no exigir puntualitat. Un amic deia que riure de bajanades així era 'ser de cor senzill', que no és una comparació, però te la pots apuntar, o dir-me si això era cosa seva o es diu per algun lloc. Però recordo aquest amic perquè si que deia una comparació que sempre m'ha fet molta gràcia 'ser curt com una escala d'abastar maduixes'. Què et sembla?
Carme Rosanas ha dit…
Això de ser curt... de l'últim comentari m'ha fet recordar una frase que fa molts i molts anys que no he sentit:

"És més alt que una canal i més ruc que un orinal"

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat