Passa al contingut principal

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (4): "C" els “coms” de les nostres terres…

Escena V – Avui va de comparacions…

Em va dir que hi estaríem com a cal sogre, però jo no ho vaig entendre… Per estar-me com a cal sogre, millor em quedo a casa. Ai, els desconeixements d’aquesta meva llengua, que resulta que cal sogre si està molt còmode! I a ca la sogra com hi estarem?

Com aquell qui res, la nena, tota emocionada, agafà la xocolatina i se n’anà de la botiga, convençuda que ningú no l’havia vista… Tranquil·la i dissimuladament, vaja. El botiguer es va quedar “com qui sent ploure” (és a dir, impassible), la propera vegada que la veiés la faria anar a ajudar a la vella Amèlia a portar les bosses a casa, i de propina s’enduria una xocolatina amb un somriure còmplice.

És vell o antic com els camins? Aquesta no l’havia sentida mai!
Dolç com una bresca!

bresca

1 f. [LC] [AGR] Pa de cera constituït per una sèrie de cel·les prismàtiques hexagonals que fabriquen les abelles dins l’arna per a dipositar-hi la mel.
2 f. [LC] [AGR] Pa de cera que fan les vespes.

(ara ho entenc!)

Amb aquest refradat m’he quedat sorda com una perola! Ara, és el mateix que estic com una sopa… Què tenen a veure els sords amb les peroles? Les peroles amb les sopes, sí, però aquí no hi ha cap frase feta, no?

Embriac com un… com un cep! Però no pel bolet sinó la soca de la vinya, oi?

Hi has de ser com un clau, és a dir, puntual. Ara bé, jo mai he vist un clau que fos puntual, bé, un clau físic que dels que inlcouen dues persones, vejam… Mai he estat tant exigent com per demanar puntualitat…

Aquesta sí que és bona! Ara deixarem els peixos sense ni gota de l’alegria embriagadora de l’alcohol, perquè ens hem quedat serens com un ull de peix… Algú l’entén aquesta? O potser amb el serè no vol dir estar exempt de tot torbament sinó més aviat “sense cap núvol” i l’ull de peix, és a dir, l’objectiu de camp superior al del gran angular, és qui ho fotografia? Ja m’he perduta amb aquesta i, certament, no sé què em dic.

I si seguim… Si em quedo fora de joc o de circulació durant una temporada (per refredats o altres símbols d’hivernació), m’estic entel·lant com un… Vinga va, la resposta la trobareu visitant a l'altre Carme!

Al llarg de la setmana intentaré continuar amb les comparacions, i aquest cop els tocarà el rebre als pobre animals: que ens donen la vida i ens fan somriure, tot i que sovint els maltractem per pur vici o oci (encara que jo no m’ho passi gens bé…). Sí és que els més animals som nosaltres!

Us animeu a enviar propostes?

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Continua! Jo te'n deixaré unes quantes, ara no, primer m'han de sortir
Ferdinand ha dit…
Net com una patena. La saps aquesta? si no la coneixes, que ho dubto, t'ho explico.
- ser com els invents del TBO,
- renegar com un oriol,
- net com una patena,
- com el Vallès no hi ha res,
- rebrotar com la vara de Sant Josep,
- bonic com un serafí,
- estar com un llum,
- acabar com el rosari de l'aurora,
- carregat com un ase,
- anar com l'anell al dit,
- anar com una ànima en pena,
- anar com una bala (o com una llançadora, o com una pilota, o com una seda),
- arrapar-se com una llagasta (o com una paparra)...

Un munt de comparances, de tots colors i gustos.

Et recomano una lectura interessant: Refranys musicals. Comparances, de Joan Amades. Publicat el 1983 per Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».

Salutacions cordials

Víctor Pàmies
[Raons que rimen]
Carme Fortià ha dit…
Gràcies a tots pels comentaris, m'apunto el llibre, Víctor!
Sergi ha dit…
Com sempre, molt bons els teus posts sobre frases fetes. Avui em quedo amb el teu propi comentari sobre 'com un clau', que m'ha fet molta gràcia això de no exigir puntualitat. Un amic deia que riure de bajanades així era 'ser de cor senzill', que no és una comparació, però te la pots apuntar, o dir-me si això era cosa seva o es diu per algun lloc. Però recordo aquest amic perquè si que deia una comparació que sempre m'ha fet molta gràcia 'ser curt com una escala d'abastar maduixes'. Què et sembla?
Carme Rosanas ha dit…
Això de ser curt... de l'últim comentari m'ha fet recordar una frase que fa molts i molts anys que no he sentit:

"És més alt que una canal i més ruc que un orinal"

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu