Passa al contingut principal

A vegades...

A vegades desitjaria perdre'm...

Travessant terres desèrtiques

Perdre'm en paratges desèrtics, perdre'm en els meus somnis, en mi mateixa, perdre'm i no retornar sense haver recuperat aquella il·lusió i inocència que, a vegades, la vida ens roba...
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Tals ha dit…
Fes-ho, sempre estaràs a temps ^^ petons!
2 d’octubre del 2007, a les 22:01
Barbollaire ha dit…
Carme...
m'agradaria poder comentar-te més. Poder treure una cadira i seure a l'eixida amb tu. Compartint un cafè. Xerrant sense presa. I saber dir-te tot el que m'agraden els teus escrits.
Tots el sentiments i colors i músiques que ens regales...
Per que cap paraula és sobrera. Per que ens expliques coses que, almenys a mi, m'impacten i em fan rumiar.

Quin "rollo", oi?.
Moltes gràcies, de tot cor, per tot el que ens dones.
I per passar per casa i pel "balcó".

Amb el teu permís... un petonet dolç i petit, nina.
2 d’octubre del 2007, a les 22:44
-- ha dit…
esta foto no tiene final...

es preciosa
2 d’octubre del 2007, a les 22:55
Montserrat ha dit…
a vegades m'agradaria perde'm... allà on ningú em coneixes... penso que amb això en tindria prou... a vegades...
2 d’octubre del 2007, a les 23:39
Anònim ha dit…
Si ho fas retorna aviat, t'esperem...
3 d’octubre del 2007, a les 0:09
Carme Rosanas ha dit…
Perdre't... Carme, si ja ho fas, et perds en els teus somnis i estic segura que a cada somni i a cada escrit que ens regales, recuperes una mica de la innocència perduda o potser n'agafes una de nova. Una nova innocència encara millor.

Gràcies, també

Carme
3 d’octubre del 2007, a les 0:48
Anònim ha dit…
Robert va passar tota la seva vida fugint fins que en un dels seus somnis va trobar a la Francesca.
Des de aleshores mai més va voler tornar al món real.
3 d’octubre del 2007, a les 8:11
Anònim ha dit…
Escriure ja és perdre'ns...
3 d’octubre del 2007, a les 10:55
Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit…
Compte, que hi ha qui col·lecciona objectes perduts.
M'ha agradat el teu blog, i tornaré.
3 d’octubre del 2007, a les 12:32
rosa ha dit…
De vegades m'agradaria pedre'm i allunyar-me de tanta hipocresia, de tanta mentida per quedar bé.
voldria perdre'm agafada de la mà de l'amor...
3 d’octubre del 2007, a les 20:05
David ha dit…
tens molt bona pinta...
i això de perdre'm en la natura, m'encanta!

Ens anirem veient!
3 d’octubre del 2007, a les 20:23
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació