Salta al contingut principal

A vegades...

A vegades desitjaria perdre'm...

Travessant terres desèrtiques

Perdre'm en paratges desèrtics, perdre'm en els meus somnis, en mi mateixa, perdre'm i no retornar sense haver recuperat aquella il·lusió i inocència que, a vegades, la vida ens roba...

Comentaris

Tals ha dit…
Fes-ho, sempre estaràs a temps ^^ petons!
Barbollaire ha dit…
Carme...
m'agradaria poder comentar-te més. Poder treure una cadira i seure a l'eixida amb tu. Compartint un cafè. Xerrant sense presa. I saber dir-te tot el que m'agraden els teus escrits.
Tots el sentiments i colors i músiques que ens regales...
Per que cap paraula és sobrera. Per que ens expliques coses que, almenys a mi, m'impacten i em fan rumiar.

Quin "rollo", oi?.
Moltes gràcies, de tot cor, per tot el que ens dones.
I per passar per casa i pel "balcó".

Amb el teu permís... un petonet dolç i petit, nina.
-- ha dit…
esta foto no tiene final...

es preciosa
Montserrat ha dit…
a vegades m'agradaria perde'm... allà on ningú em coneixes... penso que amb això en tindria prou... a vegades...
Anònim ha dit…
Si ho fas retorna aviat, t'esperem...
Carme Rosanas ha dit…
Perdre't... Carme, si ja ho fas, et perds en els teus somnis i estic segura que a cada somni i a cada escrit que ens regales, recuperes una mica de la innocència perduda o potser n'agafes una de nova. Una nova innocència encara millor.

Gràcies, també

Carme
Anònim ha dit…
Robert va passar tota la seva vida fugint fins que en un dels seus somnis va trobar a la Francesca.
Des de aleshores mai més va voler tornar al món real.
Anònim ha dit…
Escriure ja és perdre'ns...
Compte, que hi ha qui col·lecciona objectes perduts.
M'ha agradat el teu blog, i tornaré.
rosa ha dit…
De vegades m'agradaria pedre'm i allunyar-me de tanta hipocresia, de tanta mentida per quedar bé.
voldria perdre'm agafada de la mà de l'amor...
David ha dit…
tens molt bona pinta...
i això de perdre'm en la natura, m'encanta!

Ens anirem veient!

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...