Passa al contingut principal

Son...



Son...

Les parpelles pesen i lluiten per poder aclucar-se de nou. No sé com ho fan tots els rostres que m'envolten per mantenir-se en aquest món i no deixar-se portar, de la mà dels somnis, a d'altres contrades, de ben segur més càlides i boniques que aquest matí de dilluns que sembla despertar.

Deu ser la falta de pràctica... Primer varen venir les vacances, després la reincorporació al món laboral i de cop, després de vint dies, quan encara l'estrés no havia arribat a trucar a la porta, ja estava una altra volta a casa, gaudint d'un apèndix extirpat i del món quotidià banyat per la tranquil·litat de qui se sap estimat.

Al so de The Devlins intento espantar la son, han estat tres setmanes de comoditat i avui tornes a la vida real... La cicatriu sembla que ja es queixa, deu ser que encara no havia conegut el despertar a la llum de la lluna i les estrelles, dins l'olor d'un poble que, volent ser ciutat, té l'aroma dels camps que tant m'agrada.

El tren ja arriba.

Bona nit, de nou.

(en una estació de tren, amb poca llum i molta son, a les 06:38 d'un dilluns de tornada)

Etiquetes

Labels:

Comentaris

mariona. ha dit…
una mica sensacions paraleles aquest text...


ha anat bé el primer dia?
1 d’octubre del 2007, a les 19:35
Carme Fortià ha dit…
Doncs sí, es podria dir que si! La tornada a la feina porta amb ella retrobar els rostres amics, que també s'han trobat a faltar!
1 d’octubre del 2007, a les 19:53
Anònim ha dit…
Sempre és dur tornar després d'unes vacances (per llargues o curtes que siguin), però com tu dius també té les seves coses bones...
Una abraçada que espero que et doni moltes forces per aquesta tornada!
1 d’octubre del 2007, a les 20:14
Anònim ha dit…
Poc a poc t'aniràs acostumant... quin remei no ?

Jo crec que els rostes que t'envoltaven de fet es deixen emportar, el que passa és que ho dissimulen prou bé !! ;)
1 d’octubre del 2007, a les 20:15
Anònim ha dit…
doncs jo encara estic buscant la meva rutina... però la teva em sona bastant ;) ànims!
1 d’octubre del 2007, a les 20:51
Anònim ha dit…
Allò que té de bo la rutina és que t'hi acostumes... Vés que per això no li diguin rutina...
1 d’octubre del 2007, a les 22:38
Tals ha dit…
Uf..a les 6:30 del matí jo no sóc persona eh! però vaja, si el primer dia el portes bé doncsja està bé, després la rutina ja va posant cada cosa al seu lloc. Un petó, maca!
1 d’octubre del 2007, a les 22:40
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »