Son...
Les parpelles pesen i lluiten per poder aclucar-se de nou. No sé com ho fan tots els rostres que m'envolten per mantenir-se en aquest món i no deixar-se portar, de la mà dels somnis, a d'altres contrades, de ben segur més càlides i boniques que aquest matí de dilluns que sembla despertar.
Deu ser la falta de pràctica... Primer varen venir les vacances, després la reincorporació al món laboral i de cop, després de vint dies, quan encara l'estrés no havia arribat a trucar a la porta, ja estava una altra volta a casa, gaudint d'un apèndix extirpat i del món quotidià banyat per la tranquil·litat de qui se sap estimat.
Al so de The Devlins intento espantar la son, han estat tres setmanes de comoditat i avui tornes a la vida real... La cicatriu sembla que ja es queixa, deu ser que encara no havia conegut el despertar a la llum de la lluna i les estrelles, dins l'olor d'un poble que, volent ser ciutat, té l'aroma dels camps que tant m'agrada.
El tren ja arriba.
Bona nit, de nou.
(en una estació de tren, amb poca llum i molta son, a les 06:38 d'un dilluns de tornada)
Comentaris
ha anat bé el primer dia?
Una abraçada que espero que et doni moltes forces per aquesta tornada!
Jo crec que els rostes que t'envoltaven de fet es deixen emportar, el que passa és que ho dissimulen prou bé !! ;)