16 d’octubre 2007

Calma...

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta.

Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí.

De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar.

Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants.

S'acosta tempesta.

Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti.

Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa.

El cel s'il·lumina de nou, i ara torna el silenci, no escolto el tro que segueix al llampec. Potser la tempesta fuig de mi? O potser el so dels meus dits colpejant lleument el teclat el dissimulen?

M'agradaria immortalitzar aquest moment en un miratge, però avui deixaré que s'esvaeixi en aquestes paraules i que visqui en els records, no empresonat en una imatge que, de ben segur, no li farà justícia.

De nou silenci. Potser és la calma abans de la tempesta?


Torno a sentir la remor de la pluja al caure

8 comentaris:

Aliiasa ha dit...

Com m'agraden les tempestes, m'agraden sola, m'agraden acompanyada, m'agraden a casa, m'agraden al carrer...

Espero que no sigui aquest tipus de silenci d'abans de tempesta, perquè sona lleig.

Una abraçada, a veure si passa aquest refredat! (Jo també estic refredada...)

El submarí terrestre ha dit...

La calma, abans i després de la tempesta, és de les coses més enraonades que s'han inventat: el silenci blanc que en queda, l'olor d'enrenou que se sent...

Laia ha dit...

La claror que poden arribar a desprendre els llamps és impressionant... Es fa dew dia i potser pots distingir enmig del carre unes figuretes que corren sota un paraigua, i de sobte, desapareixen. Fosc.

gaudeix de l'espectacle ;)

Tals ha dit...

M'ha encantat. És preciós, absolutament preciós, quina delicadesa, quanta senzillesa i tot per dir el mateix que sento cada cop que cau una tempesta. Que bé que escrius, noia!! Un petonàs^^

Striper ha dit...

Las tempestas si las pots veure darrera el vidre per mi son preciosas m'encantan i despres l'olor que deixan.

Ferran Genis Traveria ha dit...

Un cop ha passat tot, surt fora i camina, respira, sent l'olor a xop.

caterina ha dit...

Les tempestes, encara que la mateixa paraula inspira respecte, un cert temor, malgrat tot són d'una bellesa increíble i dignes de ser contemplades. A mi em passa, que per molt acostumada que estigui de veure ploure, m'encanta veure com cau l'aigua ;D

josepmanel ha dit...

No hi ha res com gaudir de l’espectacle de la pluja rere els vidres plorosos d’un finestral que done al carrer. O assegut al porxo, mirant com regalimen fulles i uralites. O colgat al llit, asserenant-te l’esperit amb la seua remor de terrats i teulades. I l’endemà l’olor a terra mullada... quin goig per als sentits!

comparteix amb...