Calma...

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta.

Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí.

De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar.

Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants.

S'acosta tempesta.

Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti.

Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa.

El cel s'il·lumina de nou, i ara torna el silenci, no escolto el tro que segueix al llampec. Potser la tempesta fuig de mi? O potser el so dels meus dits colpejant lleument el teclat el dissimulen?

M'agradaria immortalitzar aquest moment en un miratge, però avui deixaré que s'esvaeixi en aquestes paraules i que visqui en els records, no empresonat en una imatge que, de ben segur, no li farà justícia.

De nou silenci. Potser és la calma abans de la tempesta?