Passa al contingut principal

Calma...

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta.

Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí.

De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar.

Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants.

S'acosta tempesta.

Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti.

Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa.

El cel s'il·lumina de nou, i ara torna el silenci, no escolto el tro que segueix al llampec. Potser la tempesta fuig de mi? O potser el so dels meus dits colpejant lleument el teclat el dissimulen?

M'agradaria immortalitzar aquest moment en un miratge, però avui deixaré que s'esvaeixi en aquestes paraules i que visqui en els records, no empresonat en una imatge que, de ben segur, no li farà justícia.

De nou silenci. Potser és la calma abans de la tempesta?


Torno a sentir la remor de la pluja al caure

Comentaris

Anònim ha dit…
Com m'agraden les tempestes, m'agraden sola, m'agraden acompanyada, m'agraden a casa, m'agraden al carrer...

Espero que no sigui aquest tipus de silenci d'abans de tempesta, perquè sona lleig.

Una abraçada, a veure si passa aquest refredat! (Jo també estic refredada...)
Anònim ha dit…
La calma, abans i després de la tempesta, és de les coses més enraonades que s'han inventat: el silenci blanc que en queda, l'olor d'enrenou que se sent...
Laia ha dit…
La claror que poden arribar a desprendre els llamps és impressionant... Es fa dew dia i potser pots distingir enmig del carre unes figuretes que corren sota un paraigua, i de sobte, desapareixen. Fosc.

gaudeix de l'espectacle ;)
Tals ha dit…
M'ha encantat. És preciós, absolutament preciós, quina delicadesa, quanta senzillesa i tot per dir el mateix que sento cada cop que cau una tempesta. Que bé que escrius, noia!! Un petonàs^^
Striper ha dit…
Las tempestas si las pots veure darrera el vidre per mi son preciosas m'encantan i despres l'olor que deixan.
Ferdinand ha dit…
Un cop ha passat tot, surt fora i camina, respira, sent l'olor a xop.
Anònim ha dit…
Les tempestes, encara que la mateixa paraula inspira respecte, un cert temor, malgrat tot són d'una bellesa increíble i dignes de ser contemplades. A mi em passa, que per molt acostumada que estigui de veure ploure, m'encanta veure com cau l'aigua ;D
Anònim ha dit…
No hi ha res com gaudir de l’espectacle de la pluja rere els vidres plorosos d’un finestral que done al carrer. O assegut al porxo, mirant com regalimen fulles i uralites. O colgat al llit, asserenant-te l’esperit amb la seua remor de terrats i teulades. I l’endemà l’olor a terra mullada... quin goig per als sentits!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu