12 d’octubre 2007

Malsons

Aquella nit tingué un malson, hagué de tornar a viure novament el dolor, la tristesa, la incredulitat de tot el que estava passant. Ell tornava a estar davant seu, inert, pàl·lid, amb els ulls tancats i la mirada vagant entre els seus estimats.

Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va.
Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era allà, ens mirava. L’agafàvem de la mà, ens disculpàvem a l’enterramorts i abandonàvem aquelles sales fúnebres i grises.

Però més tard tornava a caure, podíem sentir novament el seu últim alè, l’últim batec del seu cor. I tot tornava a començar. L’espectacle de la mort n’era la protagonista: l’enterramorts amb el seu sac carregat d’or, el mossèn esperant l’oportunitat de passar una estona amb els seus feligresos, els familiars obligats a donar el condol i els més propers morint-se novament amb ell, enterrant una part de si mateixos i dels seus records.

Però més tard, es tornava a aixecar, somrient, desorientat, sorprès de veure’ns tant tristos sense entendre res de res. I tornava a morir.

Així nit rere nit, malson rere malson. Ni la lluna aconseguia vetllar per uns somnis tranquils. I el tercer dia se’l mirà, i li suplicà que marxés, que descansés en pau, que trobés la felicitat que li fou robada, que gaudís d’aquells àpats que li foren manllevats, que cantés amb els seus néts, que riés, i que marxés en pau, no l’aturaria, li diria fins una altra...

I va marxar, se n’anà lliure i tranquil, amb la mirada serena i somrient, se n’anà, com aquell malson que no es tornà a repetir més.

Camins que s'endinsen muntanya amunt

8 comentaris:

Ferran Genis Traveria ha dit...

Somnis de poeta! (com cantaria en Serrat), miralls del teu dia a dia?
Em fa por la mort, per les grans novel·les que hauré de deixar de llegir. El millor remei per convatre-la és VIURE.
Avui el cel és blau, intens, despoblat de núvols. Els aig de sol escalfen, i potser les divagacions que he escrit són a causa de l'escalfament de neurones.

On és el paisatge que es veu en aquesta fotografa?

Un petó.

mossèn ha dit...

quin descans !!! ... buffff ... curiós, però cert !!! ... salut

josepmanel ha dit...

El teu relat m’ha recordat una vegada que el meu iaio, molts anys després de morir, vingué a visitar-me en somnis (sona un poc friki això, però bo). Al principi estava aterrit i vaig cridar fort. Però el meu iaio, amb la mateixa naturalitat que es gastava quan era viu, em parlà i em digué alguna cosa que jo no vaig poder escoltar perquè em vaig despertar quasi de seguida. I són moltes les vegades que recorde aquest somni i em fa certa pena no haver deixat a un costat els meus pors cinematogràfics i prestar atenció al missatge.

XeXu ha dit...

Que dur ha de ser viure el que vas viure, i sobretot, reviure-ho cada nit en forma de malson macabre. Espero que realment, aquest malson ja no torni més, i que finalment, ell pugui marxar en pau, i el mantingueu en el record com es mereix, però sense patir més per ell.

Carme Fortià ha dit...

Ferran : miralls d'una realitat passada fa uns mesos. El camí és un camí de prop de casa, a Cànoves, anant al Castanyer Gros de Can Cuch... M'ha semblat adequada, un camí, de la vida, de la mort, dels comiats, de les coses que hem d'aprendre, del que cadascú vulgui...

Mossèn certament, va ser un descans!

josep manel a vegades els somnis tornen per obligar-te a escoltar...

Xexu recordo els matins que em despertava després d'aquest malson, recordo l'habitació d'hotel on estàvem de vacances, recordo la sensació de tristesa i el regust de comiats... suposo que entendre'l va ser deixar-lo marxar, i torna amb cada rialla, amb cada raig de sol, però d'una manera tant diferent.

Carme Fortià ha dit...

per cert, gràcies pels comentaris!

necromundus ha dit...

Una mort propera pot ser un malson en si, somiar-la no menys i resomiar-la molt pitjor

jo també vull compartir el post, crec que em deixes ;)
/post/8960/193011

Carme Rosanas ha dit...

El teu malson és alliçonador. Diuen els neuròlegs que els somnis serveixen per endreçar i pair coses que no hem pogut aconseguir de fer-ho desperts. Aquest permís que sembla ser el final del somni, potse r era el que faltava.

Si no ha tornat, és que ... tot va millor. Hi ha coses que són tan dures de viure i d'empassar!

Carme

comparteix amb...