Passa al contingut principal

Malsons

Aquella nit tingué un malson, hagué de tornar a viure novament el dolor, la tristesa, la incredulitat de tot el que estava passant. Ell tornava a estar davant seu, inert, pàl·lid, amb els ulls tancats i la mirada vagant entre els seus estimats.

Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va.
Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era allà, ens mirava. L’agafàvem de la mà, ens disculpàvem a l’enterramorts i abandonàvem aquelles sales fúnebres i grises.

Però més tard tornava a caure, podíem sentir novament el seu últim alè, l’últim batec del seu cor. I tot tornava a començar. L’espectacle de la mort n’era la protagonista: l’enterramorts amb el seu sac carregat d’or, el mossèn esperant l’oportunitat de passar una estona amb els seus feligresos, els familiars obligats a donar el condol i els més propers morint-se novament amb ell, enterrant una part de si mateixos i dels seus records.

Però més tard, es tornava a aixecar, somrient, desorientat, sorprès de veure’ns tant tristos sense entendre res de res. I tornava a morir.

Així nit rere nit, malson rere malson. Ni la lluna aconseguia vetllar per uns somnis tranquils. I el tercer dia se’l mirà, i li suplicà que marxés, que descansés en pau, que trobés la felicitat que li fou robada, que gaudís d’aquells àpats que li foren manllevats, que cantés amb els seus néts, que riés, i que marxés en pau, no l’aturaria, li diria fins una altra...

I va marxar, se n’anà lliure i tranquil, amb la mirada serena i somrient, se n’anà, com aquell malson que no es tornà a repetir més.

Camins que s'endinsen muntanya amunt

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Somnis de poeta! (com cantaria en Serrat), miralls del teu dia a dia?
Em fa por la mort, per les grans novel·les que hauré de deixar de llegir. El millor remei per convatre-la és VIURE.
Avui el cel és blau, intens, despoblat de núvols. Els aig de sol escalfen, i potser les divagacions que he escrit són a causa de l'escalfament de neurones.

On és el paisatge que es veu en aquesta fotografa?

Un petó.
mossèn ha dit…
quin descans !!! ... buffff ... curiós, però cert !!! ... salut
Anònim ha dit…
El teu relat m’ha recordat una vegada que el meu iaio, molts anys després de morir, vingué a visitar-me en somnis (sona un poc friki això, però bo). Al principi estava aterrit i vaig cridar fort. Però el meu iaio, amb la mateixa naturalitat que es gastava quan era viu, em parlà i em digué alguna cosa que jo no vaig poder escoltar perquè em vaig despertar quasi de seguida. I són moltes les vegades que recorde aquest somni i em fa certa pena no haver deixat a un costat els meus pors cinematogràfics i prestar atenció al missatge.
Sergi ha dit…
Que dur ha de ser viure el que vas viure, i sobretot, reviure-ho cada nit en forma de malson macabre. Espero que realment, aquest malson ja no torni més, i que finalment, ell pugui marxar en pau, i el mantingueu en el record com es mereix, però sense patir més per ell.
Carme Fortià ha dit…
Ferran : miralls d'una realitat passada fa uns mesos. El camí és un camí de prop de casa, a Cànoves, anant al Castanyer Gros de Can Cuch... M'ha semblat adequada, un camí, de la vida, de la mort, dels comiats, de les coses que hem d'aprendre, del que cadascú vulgui...

Mossèn certament, va ser un descans!

josep manel a vegades els somnis tornen per obligar-te a escoltar...

Xexu recordo els matins que em despertava després d'aquest malson, recordo l'habitació d'hotel on estàvem de vacances, recordo la sensació de tristesa i el regust de comiats... suposo que entendre'l va ser deixar-lo marxar, i torna amb cada rialla, amb cada raig de sol, però d'una manera tant diferent.
Carme Fortià ha dit…
per cert, gràcies pels comentaris!
Unknown ha dit…
Una mort propera pot ser un malson en si, somiar-la no menys i resomiar-la molt pitjor

jo també vull compartir el post, crec que em deixes ;)
/post/8960/193011
Carme Rosanas ha dit…
El teu malson és alliçonador. Diuen els neuròlegs que els somnis serveixen per endreçar i pair coses que no hem pogut aconseguir de fer-ho desperts. Aquest permís que sembla ser el final del somni, potse r era el que faltava.

Si no ha tornat, és que ... tot va millor. Hi ha coses que són tan dures de viure i d'empassar!

Carme

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu