Aquella nit tingué un malson, hagué de tornar a viure novament el dolor, la tristesa, la incredulitat de tot el que estava passant. Ell tornava a estar davant seu, inert, pàl·lid, amb els ulls tancats i la mirada vagant entre els seus estimats.
Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va.
Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era allà, ens mirava. L’agafàvem de la mà, ens disculpàvem a l’enterramorts i abandonàvem aquelles sales fúnebres i grises.
Però més tard tornava a caure, podíem sentir novament el seu últim alè, l’últim batec del seu cor. I tot tornava a començar. L’espectacle de la mort n’era la protagonista: l’enterramorts amb el seu sac carregat d’or, el mossèn esperant l’oportunitat de passar una estona amb els seus feligresos, els familiars obligats a donar el condol i els més propers morint-se novament amb ell, enterrant una part de si mateixos i dels seus records.
Però més tard, es tornava a aixecar, somrient, desorientat, sorprès de veure’ns tant tristos sense entendre res de res. I tornava a morir.
Així nit rere nit, malson rere malson. Ni la lluna aconseguia vetllar per uns somnis tranquils. I el tercer dia se’l mirà, i li suplicà que marxés, que descansés en pau, que trobés la felicitat que li fou robada, que gaudís d’aquells àpats que li foren manllevats, que cantés amb els seus néts, que riés, i que marxés en pau, no l’aturaria, li diria fins una altra...
I va marxar, se n’anà lliure i tranquil, amb la mirada serena i somrient, se n’anà, com aquell malson que no es tornà a repetir més.
Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va.
Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era allà, ens mirava. L’agafàvem de la mà, ens disculpàvem a l’enterramorts i abandonàvem aquelles sales fúnebres i grises.
Però més tard tornava a caure, podíem sentir novament el seu últim alè, l’últim batec del seu cor. I tot tornava a començar. L’espectacle de la mort n’era la protagonista: l’enterramorts amb el seu sac carregat d’or, el mossèn esperant l’oportunitat de passar una estona amb els seus feligresos, els familiars obligats a donar el condol i els més propers morint-se novament amb ell, enterrant una part de si mateixos i dels seus records.
Però més tard, es tornava a aixecar, somrient, desorientat, sorprès de veure’ns tant tristos sense entendre res de res. I tornava a morir.
Així nit rere nit, malson rere malson. Ni la lluna aconseguia vetllar per uns somnis tranquils. I el tercer dia se’l mirà, i li suplicà que marxés, que descansés en pau, que trobés la felicitat que li fou robada, que gaudís d’aquells àpats que li foren manllevats, que cantés amb els seus néts, que riés, i que marxés en pau, no l’aturaria, li diria fins una altra...
I va marxar, se n’anà lliure i tranquil, amb la mirada serena i somrient, se n’anà, com aquell malson que no es tornà a repetir més.
Comentaris
Em fa por la mort, per les grans novel·les que hauré de deixar de llegir. El millor remei per convatre-la és VIURE.
Avui el cel és blau, intens, despoblat de núvols. Els aig de sol escalfen, i potser les divagacions que he escrit són a causa de l'escalfament de neurones.
On és el paisatge que es veu en aquesta fotografa?
Un petó.
Mossèn certament, va ser un descans!
josep manel a vegades els somnis tornen per obligar-te a escoltar...
Xexu recordo els matins que em despertava després d'aquest malson, recordo l'habitació d'hotel on estàvem de vacances, recordo la sensació de tristesa i el regust de comiats... suposo que entendre'l va ser deixar-lo marxar, i torna amb cada rialla, amb cada raig de sol, però d'una manera tant diferent.
jo també vull compartir el post, crec que em deixes ;)
/post/8960/193011
Si no ha tornat, és que ... tot va millor. Hi ha coses que són tan dures de viure i d'empassar!
Carme