27 d’octubre 2007

Presons del temps

Empresonada...

A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos.

Empresonada per un temps que fuig de mi.

Miratges de somnis empresonats

11 comentaris:

Ferran Genis Traveria ha dit...

Si noia, el temps s'escola, però també es relatiu a com ho vulguis veure. Bolaño deia (i ho tinc al bloc): "La vida no es tant breu com un pensa". Però ja et dic, la sensació es la següent. Els primers 10 anys de vida passen lents, dels 10 als 15 ja comencen a no passar tant lents, de 15 als 20 van a pas fet, dels 20 als 25 passen ràpid, dels 25 als 30 (els faig d'aquí 3 mesos) passen volant, i a partir d'aquí no te'n puc dir res però m'imagino que la sensació encara es de més rapidesa.
Si tens una criatura recent nascuda o de pocs anys al teu costat, cada dia, aquesta sensació gairebé desapareix!

Un oncle molt content.

Jesús M. Tibau ha dit...

Hem de fer un esforç per no quedar a trapats en el temps ni el rutina diària. Cal trobar petites escletxes on poder ser nosaltres mateixos i gaudir dels petits moments.
D'altra banda, una mica de rutina també ens agrada, ens fa sentir segurs i a casa.

XeXu ha dit...

Això no, eh, de presons res, i de rutina menys. Troba alicients a la vida, que mira que n'hi ha. Certes rutines són bones, però sempre cal ser original i trobar noves motivacions. Em diràs que tu, tan somiadora com ets, no en trobes? Que el temps passa ja ho sabem. Però no el desaprofitarem, oi?

rosa ha dit...

Ferran i quan tens fills ja no t'imagines ho ràpid que passa el temps....
Però és important anar assabrint cada bocí que la vida ens dóna, malgrat que n'és de difícil.

josepmanel ha dit...

El temps és relatiu. Cinc minuts abans de plegar de la feina poden fer-se eterns. Però cinc minuts abans d’entrar-hi et passen en un vol. També és cert que quan arribes a certa edat tens la sensació que vas frenant el carro en lloc de esperonar el cavall, com quan eres més jove.

Carme Rosanas ha dit...

Tingues cura dels minuts, perquè les hores ja tenen cura d'elles mateixes.

Lord Chesterfield

El dia més irremeiablement perdut és aquell en què no hem rigut.

iruNa ha dit...

És normal que a vegades et sentis així i en certa manera tots ens hi hem sentit en algun moment de la nostra vida. Però hem d'intentar buscar aquelles petites coses que fan trencar aquesta rutina... el dia a dia també pot ser molt emocionant!! Ara bé, la solució més fàcil ja sabem tots quina és no? VACANCES!!!

mossèn ha dit...

l'alliberament ens espera a la mort ... curiós, però cert ... salut

Gatot ha dit...

te'n recordes del capità enciam, Carme Fortià? deia: els petits canvis són poderosos!

quina ximpleria, eh? però... algunes vegades el temps s'adapta a nosaltres. Potser només ens cal mirar, enfocar, d'una altra manera.

Una mirada dolça... un somriure als ulls... i el temps es pot aturar per un instant!

petons i llepades contra-rutina!

Petjada ha dit...

Trenca les reixes!

Striper ha dit...

Jo ja fa temps que estic tancat aquesta presso i es tan dificil fugir.

comparteix amb...