Passa al contingut principal

Presons del temps

Empresonada...

A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos.

Empresonada per un temps que fuig de mi.

Miratges de somnis empresonats

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Si noia, el temps s'escola, però també es relatiu a com ho vulguis veure. Bolaño deia (i ho tinc al bloc): "La vida no es tant breu com un pensa". Però ja et dic, la sensació es la següent. Els primers 10 anys de vida passen lents, dels 10 als 15 ja comencen a no passar tant lents, de 15 als 20 van a pas fet, dels 20 als 25 passen ràpid, dels 25 als 30 (els faig d'aquí 3 mesos) passen volant, i a partir d'aquí no te'n puc dir res però m'imagino que la sensació encara es de més rapidesa.
Si tens una criatura recent nascuda o de pocs anys al teu costat, cada dia, aquesta sensació gairebé desapareix!

Un oncle molt content.
Jesús M. Tibau ha dit…
Hem de fer un esforç per no quedar a trapats en el temps ni el rutina diària. Cal trobar petites escletxes on poder ser nosaltres mateixos i gaudir dels petits moments.
D'altra banda, una mica de rutina també ens agrada, ens fa sentir segurs i a casa.
Sergi ha dit…
Això no, eh, de presons res, i de rutina menys. Troba alicients a la vida, que mira que n'hi ha. Certes rutines són bones, però sempre cal ser original i trobar noves motivacions. Em diràs que tu, tan somiadora com ets, no en trobes? Que el temps passa ja ho sabem. Però no el desaprofitarem, oi?
rosa ha dit…
Ferran i quan tens fills ja no t'imagines ho ràpid que passa el temps....
Però és important anar assabrint cada bocí que la vida ens dóna, malgrat que n'és de difícil.
Anònim ha dit…
El temps és relatiu. Cinc minuts abans de plegar de la feina poden fer-se eterns. Però cinc minuts abans d’entrar-hi et passen en un vol. També és cert que quan arribes a certa edat tens la sensació que vas frenant el carro en lloc de esperonar el cavall, com quan eres més jove.
Carme Rosanas ha dit…
Tingues cura dels minuts, perquè les hores ja tenen cura d'elles mateixes.

Lord Chesterfield

El dia més irremeiablement perdut és aquell en què no hem rigut.
iruNa ha dit…
És normal que a vegades et sentis així i en certa manera tots ens hi hem sentit en algun moment de la nostra vida. Però hem d'intentar buscar aquelles petites coses que fan trencar aquesta rutina... el dia a dia també pot ser molt emocionant!! Ara bé, la solució més fàcil ja sabem tots quina és no? VACANCES!!!
mossèn ha dit…
l'alliberament ens espera a la mort ... curiós, però cert ... salut
gatot ha dit…
te'n recordes del capità enciam, Carme Fortià? deia: els petits canvis són poderosos!

quina ximpleria, eh? però... algunes vegades el temps s'adapta a nosaltres. Potser només ens cal mirar, enfocar, d'una altra manera.

Una mirada dolça... un somriure als ulls... i el temps es pot aturar per un instant!

petons i llepades contra-rutina!
Striper ha dit…
Jo ja fa temps que estic tancat aquesta presso i es tan dificil fugir.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu