31 d’octubre 2007

Vivint morint

Fa un any vaig començar a viure.

Fa un any vaig començar a morir.

Sortia al carrer.

Joves entussiasmats davant una casa buida,vella, bruta; davant d’un somni, davant d’una il·lusió, davant...
Joves suspirant per no finalitzar el temps de les nits, perquè el sol no es deixés veure i tot fos un sempre etern.
Joves veient com el seu fruit creixia y madurava, com el seu fruit era amenaçat per la llum del dia que no permet els contes, que ofega la seva realitat, la realitat d’un món que crida i demana...
Joves sentint la dolça melodia del vent i dels ocells, els forts trons que queien anunciant la tormenta, però sempre sentint el cant de llibertat,...
Joves palpant la utopia, sentint la seva suavitat i notant com aquesta era arrabassada de les seves mans...
Joves amb el gust de la fruita prohibida, amb la tentació a la boca, obrint els ulls a la penombra i veient-hi colors...
Joves darrera els perfums olorosos d’allò que aspiraven, amagat en els boscos i en les ciutats...

Jo em vaig unir a aquests joves.

Vaig ser una més desapareixent del dia que no permet els somnis, de la tormenta que desterra lluites, d’un déu que prohibeix les il·lusions y la justícia,...
Vaig ser una més caient en la nit plena de llums y colors, en la realitat dels nostres cors, en un oasis de la realitat dels demés,...

Vivint dins una guspira...

Fa un any vaig començar a viure però a la vegada deixava d’existir fins a renéixer durant les nits de la primavera, i cada nit que torno a néixer sóc aliment dels corbs que esperen la mort d’una part de mi.

Fa un any vaig començar a morir.

6 comentaris:

Ferran Genis Traveria ha dit...

Un text una mica desconcertant, suposo que parles tota l'estona amb metàfores, a banda d'això és bonic llegir-te. Si hagués de dir diria que tens una obsessió, el temps. L'he encertada. Potser inconsientment, però els posts últimament parlen d'ell.
El temps és relatiu, no te'n preocupi tant. Ja es maco escriure sobre ell, però sense arribar a obsessió.

Jo fa un any no era tiet, ara sóc l'oncle feliç!!!

rosa ha dit...

m'agradat la reflexió, un any que vivim un any que morim.
preciós, però una mica trist

Carme Fortià ha dit...

Hola Ferran ! Doncs no sé si donar-te la raó o no, amb el temps... Certament, aquests dies pateixo una de les malalties modernes anomenades estrés. Avui he arribat d'hora a casa i he vist els colors del cel, un potro que caminava per un caminet amb l'euga i el pagès al costat, i el resultat de la feina del meu somiador al jardí... I m'he posat a riure-somriure-meravellar-me sola com una nena! (sí, ja m'ho diuen que a vegades estic una mica boja, aires de la tramuntana que ja m'arriba ben poc)

Però et diria que no té res a veure amb aquest text... De fet, és ben antic, dels dies d'institut, quan descobria móns diferents i sabia que tenien els dies comptats: utopies que ja tenien data de destrucció pels capricis de la societat i altres institucions.

I quan finalment la guspira es va apagar, va ser realment trist, rosa ... molt. És més, em va afectar doblement, d'aquí la tristesa que desprèn. Com si ens despullessin del que és nostre i ens deixessin nus i desamparats davant uns dies nous.

Carme R. ha dit...

Tinc pressa, l'imprimeixo, me l'emporto de cap de ssetmana. Un petó. El llegiré amb paer i amb calma.

Carme

josepmanel ha dit...

Fa un any que vaig començar a nàixer. Fa un any que vaig començar a morir... Sembla allò de la botella mig buida o mig plena. Mira, en un dia com el d’avui ja m’has fet pensar! No, és broma. Encara que el teu escrit semble una miqueta críptic està ple de la sensibilitat a la que ens tens acostumats. Cuida’t!

Carme ha dit...

L'he llegit i rellegit, i potser si que com la rosa el trobo una mica trist, però el que crec de veritat és que potser no l'he acabat d'entendre. Però potse r simplement vol dir que des que neixem ja comencem a morir...

comparteix amb...