Passa al contingut principal

Vivint morint

Fa un any vaig començar a viure.

Fa un any vaig començar a morir.

Sortia al carrer.

Joves entussiasmats davant una casa buida,vella, bruta; davant d’un somni, davant d’una il·lusió, davant...
Joves suspirant per no finalitzar el temps de les nits, perquè el sol no es deixés veure i tot fos un sempre etern.
Joves veient com el seu fruit creixia y madurava, com el seu fruit era amenaçat per la llum del dia que no permet els contes, que ofega la seva realitat, la realitat d’un món que crida i demana...
Joves sentint la dolça melodia del vent i dels ocells, els forts trons que queien anunciant la tormenta, però sempre sentint el cant de llibertat,...
Joves palpant la utopia, sentint la seva suavitat i notant com aquesta era arrabassada de les seves mans...
Joves amb el gust de la fruita prohibida, amb la tentació a la boca, obrint els ulls a la penombra i veient-hi colors...
Joves darrera els perfums olorosos d’allò que aspiraven, amagat en els boscos i en les ciutats...

Jo em vaig unir a aquests joves.

Vaig ser una més desapareixent del dia que no permet els somnis, de la tormenta que desterra lluites, d’un déu que prohibeix les il·lusions y la justícia,...
Vaig ser una més caient en la nit plena de llums y colors, en la realitat dels nostres cors, en un oasis de la realitat dels demés,...

Vivint dins una guspira...

Fa un any vaig començar a viure però a la vegada deixava d’existir fins a renéixer durant les nits de la primavera, i cada nit que torno a néixer sóc aliment dels corbs que esperen la mort d’una part de mi.

Fa un any vaig començar a morir.

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Un text una mica desconcertant, suposo que parles tota l'estona amb metàfores, a banda d'això és bonic llegir-te. Si hagués de dir diria que tens una obsessió, el temps. L'he encertada. Potser inconsientment, però els posts últimament parlen d'ell.
El temps és relatiu, no te'n preocupi tant. Ja es maco escriure sobre ell, però sense arribar a obsessió.

Jo fa un any no era tiet, ara sóc l'oncle feliç!!!
rosa ha dit…
m'agradat la reflexió, un any que vivim un any que morim.
preciós, però una mica trist
Carme Fortià ha dit…
Hola Ferran ! Doncs no sé si donar-te la raó o no, amb el temps... Certament, aquests dies pateixo una de les malalties modernes anomenades estrés. Avui he arribat d'hora a casa i he vist els colors del cel, un potro que caminava per un caminet amb l'euga i el pagès al costat, i el resultat de la feina del meu somiador al jardí... I m'he posat a riure-somriure-meravellar-me sola com una nena! (sí, ja m'ho diuen que a vegades estic una mica boja, aires de la tramuntana que ja m'arriba ben poc)

Però et diria que no té res a veure amb aquest text... De fet, és ben antic, dels dies d'institut, quan descobria móns diferents i sabia que tenien els dies comptats: utopies que ja tenien data de destrucció pels capricis de la societat i altres institucions.

I quan finalment la guspira es va apagar, va ser realment trist, rosa ... molt. És més, em va afectar doblement, d'aquí la tristesa que desprèn. Com si ens despullessin del que és nostre i ens deixessin nus i desamparats davant uns dies nous.
Anònim ha dit…
Tinc pressa, l'imprimeixo, me l'emporto de cap de ssetmana. Un petó. El llegiré amb paer i amb calma.

Carme
Anònim ha dit…
Fa un any que vaig començar a nàixer. Fa un any que vaig començar a morir... Sembla allò de la botella mig buida o mig plena. Mira, en un dia com el d’avui ja m’has fet pensar! No, és broma. Encara que el teu escrit semble una miqueta críptic està ple de la sensibilitat a la que ens tens acostumats. Cuida’t!
Anònim ha dit…
L'he llegit i rellegit, i potser si que com la rosa el trobo una mica trist, però el que crec de veritat és que potser no l'he acabat d'entendre. Però potse r simplement vol dir que des que neixem ja comencem a morir...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu