22 d’octubre 2007

Estàtues immòvils

Eren altres temps aquells... Temps en que el crit de guerra era més fort que la comoditat de tenir un sostre i un llit tou i confortable on descansar. Temps en que les lluites bullien a les seves venes, esperant que potser amb les seves veus podien arribar a canviar el món.

Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual.

I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència.

Potser no. Qui ho sap?

Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la seva lluita tindria sentit. Potser no podria canviar el món, potser les coses de les altes esferes eren massa complicades per a ella... I per això s'havia resignat a construir el seu projecte, i aquella resignació era el seu millor regal, la seva vida, i amb ella construïa utopies inabarcables per aquells que encara seguien al peu del canó.

Dia a dia seguia, sense saber-ho, contribuint a la mateixa lluita, amb granets de sorra que constituïen les parts més sòlides d'un castell que creixia amb cada rialla que les seves ganyotes provocaven, amb cada pensament que les seves escenes despertaven... Potser si feia reflexionar als que s'aturaven a mirar-la, potser així alguna persona despertaria de la vida que els havien venut i que tots havien acabat comprant, contents de la gran estafa i enganyifa on gaudien dels seus anys d'esplendor.

7 comentaris:

iruNa ha dit...

No cal fer grans gestes per canviar les coses, són els petits detalls els que desecadenen l'engrenatge del progrés. Jo sempre he cregut que el que fa una persona és molt important ja que afecte directament al seu cercle més proper... si una persona intenta fer el bé i lluitar pels ideals que creu segur que influenciarà a la resta.. i així es va guanyant la lluita, poquet a poquet, des de la retaguarda.
Molt maco el post!!

mossèn ha dit...

aixi sigui ... salut

Jesús M. Tibau ha dit...

No hem de renunciar a les petites revolucions de cada dia. Si hi pensem, cada dia podem fer petits gestos que fan la vida dels altres millor.
Però tampoc hem de renunciar als grans canvis, no hem de deixar de somniar mai i lluitar els nostres somnis.

rosa ha dit...

no en cal de guerres però això no ho compendrem pas ni que passin els segles ni que veien les destrosse. L'ésser humà sembla que ho porti escrit en el cor, la guerra per conquerir, la guerra per tenir poder, la guerra per tenir amor.
Tan senzill que és parlar, i moure el cos per insinuar i comunicar...

ignacio ha dit...

No vulguis fer la revolució; SIGUES la revolució.
.....Capità che Haddock,

i escriure en un blog i fer-nos reflexionar als altres... no ens fa canviar?

molt bona feina! segueix així

Ferran Genis Traveria ha dit...

Canviant les petites coses que a tu t'imcomodeni que TU les pots canviar, això ja és gratificant.
Per cert, ignacio, no em vaig pas ofendre, sóc així, el meu escriure es aquest, potser un pèl desenfrenat. No m'ofenc casi mai, perquè ofendres és perdre el temps.

triLLina ha dit...

Potser el pas del temps ens calma una mica les ganes de revolucionar-nos contra tot el que no ens agrada, però és bo seguir mantenin els nostres ideals. Malament si no n'hi haguessin!

comparteix amb...