(ve de Saber renunciar - Primera part)
Com cada matí s’aixecà d’hora, es vestí amb aquella faldilla que deixava ensumar les seves corves, unes mitges (que ja començava a fer fresca), una camisa cenyida i les sabates de taló. Esmorzà la seva tableta de Special K amb un suc de taronja, conduí acompanyada de les notícies econòmiques amb què el dia despertava i arribà al seu món d’homes de cada dia. Tots encorbatats, amb el masclisme habitual tirant-li les floretes que ja no calia fer veure que no sentia, perquè no arribaven a entrar en el seu món interior. Les primeres velletes que volien saber quins eren els estalvis que els quedaven abans de cobrar la pensió, ja feien cua, com si fos el supermercat del barri, venien a buscar conversa i els pocs diners amb els que havien de sobreviure.
El cap d’operacions ja estava a dins. Ella entrà i encengué el seu terminal i la caixa. Va deixar l’abric de mig temps, la bossa al costat de la seva taula, i es dirigí a la porta principal. Abans d’obrir la porta a aquelles pensionistes, s’assegurà que tot estigues en ordre, i començà la jornada laboral.
Més tard, començà a posar ordre en les tasques que hauria d’anar realitzant durant el dia, les ventes a mig fer, el paperam a demanar, les sol·licituds que ja tenien resposta, els clients que hauria de telefonar (l’índex de morositat començava a elevar-se i això no era bo), les visites amb les petites empreses de la ciutat que hauria de concertar, i un llarg etcètera.
Els clients, morositat, negatius a compte, préstec denegat, somnis destrossats. No s’ho podia creure, el coneixia tant que sabria que aquesta veritat li destrossaria les ales, i no sabia quan podria tornar a alça el vol.
- Escolta’m, jo... D’això, ja saps que el rebut del préstec ha arribat amb la nova quota? ... Doncs sí, hauries d’obrir les cartes que el banc t’envia, sinó passa el que passa ... Què ha passat em dius? Quan fa que no et mires els teus comptes? Sí, ja sé que em vares comentar que hi fés un cop d’ull i estudiés la possiblitat del préstec de consum per pagar el màster ... Però ... Escolta’m un segon. La lletra del pis no l’has pogut pagar, hi ha hagut una pujada dels tipus d’interès ... Sí, exacte, doncs si ho sents a la televisió i ho llegeixes als diaris, perquè no et penses que et pugui afectar a tu? ... La quota s’ha apujat en uns dos-cents vint euros més del que pagaves ... Sé el que m’estàs dient, jo també en tinc una d’hipoteca! Escolta, però jo també et trucava per intentar buscar alguna solució amb el màster, perquè el préstec ... No, no depèn de mi, ho saps perfectament... Les propostes que fem s’aproven o es deneguen, i en aquest cas no hem acabat de tenir sort... No, no em pengis, escolta’m que buscarem altres solucions, no sé com ni quines, però... Si, ara t’envio un extracte amb les posicions del compte i de la targeta, no pateixis, però...
Va penjar. El seu to de veu li havia transmès el que ja sabia. Havia entès que la seva situació començava a ser precària. No podria aguantar una reducció de jornada i pagar un préstec més, la targeta l’havia cremada durant les últimes setmanes, i de cara als de “dalt”, era un risc... El compte ja el tenia al descobert i una quota impagada. Se li trencava el cor, feia anys que es coneixien i sabia que aquest tipus de notificacions el podien afectar de sobre manera, i que aquell no era el seu millor moment, estava començant a treure de nou el cap del seu niu, del món que s’havia format després de tot allò; retrobar els estudis on tant havia somiat era la manera de tornar-li a dir al món que ja havia arribat. I si s’ensorrava de nou...
Havia de buscar-li una solució, però quina? Els bancs no feien donatius, i ella també tenia una hipoteca a pagar, que també s’havia encarit. Era la situació econòmica de tot el país, els sous es congelaven, els productes pujaven, els tipus d’interès semblaven bombes de rellotgeria a punt d’explotar, els estalvis ja brillaven per la seva absència... Quan sortís l’aniria a veure, havia de parlar-hi i de fer-li costat.
Era més que un client, era més que un antic company d’escola, era ell.
Com cada matí s’aixecà d’hora, es vestí amb aquella faldilla que deixava ensumar les seves corves, unes mitges (que ja començava a fer fresca), una camisa cenyida i les sabates de taló. Esmorzà la seva tableta de Special K amb un suc de taronja, conduí acompanyada de les notícies econòmiques amb què el dia despertava i arribà al seu món d’homes de cada dia. Tots encorbatats, amb el masclisme habitual tirant-li les floretes que ja no calia fer veure que no sentia, perquè no arribaven a entrar en el seu món interior. Les primeres velletes que volien saber quins eren els estalvis que els quedaven abans de cobrar la pensió, ja feien cua, com si fos el supermercat del barri, venien a buscar conversa i els pocs diners amb els que havien de sobreviure.
El cap d’operacions ja estava a dins. Ella entrà i encengué el seu terminal i la caixa. Va deixar l’abric de mig temps, la bossa al costat de la seva taula, i es dirigí a la porta principal. Abans d’obrir la porta a aquelles pensionistes, s’assegurà que tot estigues en ordre, i començà la jornada laboral.
Més tard, començà a posar ordre en les tasques que hauria d’anar realitzant durant el dia, les ventes a mig fer, el paperam a demanar, les sol·licituds que ja tenien resposta, els clients que hauria de telefonar (l’índex de morositat començava a elevar-se i això no era bo), les visites amb les petites empreses de la ciutat que hauria de concertar, i un llarg etcètera.
Els clients, morositat, negatius a compte, préstec denegat, somnis destrossats. No s’ho podia creure, el coneixia tant que sabria que aquesta veritat li destrossaria les ales, i no sabia quan podria tornar a alça el vol.
- Escolta’m, jo... D’això, ja saps que el rebut del préstec ha arribat amb la nova quota? ... Doncs sí, hauries d’obrir les cartes que el banc t’envia, sinó passa el que passa ... Què ha passat em dius? Quan fa que no et mires els teus comptes? Sí, ja sé que em vares comentar que hi fés un cop d’ull i estudiés la possiblitat del préstec de consum per pagar el màster ... Però ... Escolta’m un segon. La lletra del pis no l’has pogut pagar, hi ha hagut una pujada dels tipus d’interès ... Sí, exacte, doncs si ho sents a la televisió i ho llegeixes als diaris, perquè no et penses que et pugui afectar a tu? ... La quota s’ha apujat en uns dos-cents vint euros més del que pagaves ... Sé el que m’estàs dient, jo també en tinc una d’hipoteca! Escolta, però jo també et trucava per intentar buscar alguna solució amb el màster, perquè el préstec ... No, no depèn de mi, ho saps perfectament... Les propostes que fem s’aproven o es deneguen, i en aquest cas no hem acabat de tenir sort... No, no em pengis, escolta’m que buscarem altres solucions, no sé com ni quines, però... Si, ara t’envio un extracte amb les posicions del compte i de la targeta, no pateixis, però...
Va penjar. El seu to de veu li havia transmès el que ja sabia. Havia entès que la seva situació començava a ser precària. No podria aguantar una reducció de jornada i pagar un préstec més, la targeta l’havia cremada durant les últimes setmanes, i de cara als de “dalt”, era un risc... El compte ja el tenia al descobert i una quota impagada. Se li trencava el cor, feia anys que es coneixien i sabia que aquest tipus de notificacions el podien afectar de sobre manera, i que aquell no era el seu millor moment, estava començant a treure de nou el cap del seu niu, del món que s’havia format després de tot allò; retrobar els estudis on tant havia somiat era la manera de tornar-li a dir al món que ja havia arribat. I si s’ensorrava de nou...
Havia de buscar-li una solució, però quina? Els bancs no feien donatius, i ella també tenia una hipoteca a pagar, que també s’havia encarit. Era la situació econòmica de tot el país, els sous es congelaven, els productes pujaven, els tipus d’interès semblaven bombes de rellotgeria a punt d’explotar, els estalvis ja brillaven per la seva absència... Quan sortís l’aniria a veure, havia de parlar-hi i de fer-li costat.
Era més que un client, era més que un antic company d’escola, era ell.
Comentaris
m'encata com escrius, seguix la història.
això sí, va ser sempre molt amable i sempre va tenir un somriure... trencat, quasi glaçat. Però clar... és alpinista i ja està acostumat a què "qui val, val... i qui no pugui, que no puji!"
petons i llepades del que es busca la vida!
Carme