Passa al contingut principal

Tardor que arribes

T'acostes i m'empenys.

Senyals del camí

Em mostres els teus colors, els primers freds, les primeres senyals del camí. M'acostes a ell, al costat, mirant-lo, deixant que la seva visió m'embolcalli i em doni el calor que em manca.

Somric.
Labels:

Comentaris

Laia ha dit…
Que maco! A mi m'encanta mirar per la finestra i veure que cada dia les fulles són un pèl més vermelloses, i com cauen a poc a poc... I després caminar per sobre una catifa de fulles que fa crec-crec és genial!
6 d’octubre del 2007, a les 20:15
Anònim ha dit…
La tardor sempre he trobat que té un aire romàntic, nostàlgic, agradable, melancòlic... Hi ha anys que m'agrada més que d'altres. Depén del meu estat d'ànim. Aquests any era d'aquests en que hi ha dies que t'entusiasma i d'altres no tant, ara que, de la manera en que se'ns ha presentat la tardor a Mallorca enguany... 0_0 doncs no sé què dir-te! jejeje ;D
6 d’octubre del 2007, a les 23:15
Sergi ha dit…
Veig que aquests dies molts dieu coses maques de la tardor i les sensacions que us provoca, i no em cansaré de dir que és la meva estació preferida, no sabia que hi havia altres adeptes!
7 d’octubre del 2007, a les 1:38
iruNa ha dit…
És maca la tardor... però més que fer-me somriure... a mi em desperta un cert sentiment de melancolia i tristesa... és una època de canvi, quan cauen les fulles dels arbres, es fa fosc més aviat...
Però sí, s'ha de reconèixer que la tonalitat dels colors que l'envolta és preciosa!
7 d’octubre del 2007, a les 1:38
Montserrat ha dit…
Per mi la millor època de l'any... sense cap dubte
7 d’octubre del 2007, a les 18:15
Carme Rosanas ha dit…
Jo pensava fer una de les meves "cròniques personals" sobre aquest cap de setmana i la tardor. La teva introducció em v a bé.
7 d’octubre del 2007, a les 19:32
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »