Passa al contingut principal

Tardor que arribes

T'acostes i m'empenys.

Senyals del camí

Em mostres els teus colors, els primers freds, les primeres senyals del camí. M'acostes a ell, al costat, mirant-lo, deixant que la seva visió m'embolcalli i em doni el calor que em manca.

Somric.

Comentaris

Laia ha dit…
Que maco! A mi m'encanta mirar per la finestra i veure que cada dia les fulles són un pèl més vermelloses, i com cauen a poc a poc... I després caminar per sobre una catifa de fulles que fa crec-crec és genial!
Anònim ha dit…
La tardor sempre he trobat que té un aire romàntic, nostàlgic, agradable, melancòlic... Hi ha anys que m'agrada més que d'altres. Depén del meu estat d'ànim. Aquests any era d'aquests en que hi ha dies que t'entusiasma i d'altres no tant, ara que, de la manera en que se'ns ha presentat la tardor a Mallorca enguany... 0_0 doncs no sé què dir-te! jejeje ;D
Sergi ha dit…
Veig que aquests dies molts dieu coses maques de la tardor i les sensacions que us provoca, i no em cansaré de dir que és la meva estació preferida, no sabia que hi havia altres adeptes!
iruNa ha dit…
És maca la tardor... però més que fer-me somriure... a mi em desperta un cert sentiment de melancolia i tristesa... és una època de canvi, quan cauen les fulles dels arbres, es fa fosc més aviat...
Però sí, s'ha de reconèixer que la tonalitat dels colors que l'envolta és preciosa!
Montserrat ha dit…
Per mi la millor època de l'any... sense cap dubte
Carme Rosanas ha dit…
Jo pensava fer una de les meves "cròniques personals" sobre aquest cap de setmana i la tardor. La teva introducció em v a bé.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu