Eren altres temps aquells... Temps en que el crit de guerra era més fort que la comoditat de tenir un sostre i un llit tou i confortable on descansar. Temps en que les lluites bullien a les seves venes, esperant que potser amb les seves veus podien arribar a canviar el món.
Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual.
I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència.
Potser no. Qui ho sap?
Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la seva lluita tindria sentit. Potser no podria canviar el món, potser les coses de les altes esferes eren massa complicades per a ella... I per això s'havia resignat a construir el seu projecte, i aquella resignació era el seu millor regal, la seva vida, i amb ella construïa utopies inabarcables per aquells que encara seguien al peu del canó.
Dia a dia seguia, sense saber-ho, contribuint a la mateixa lluita, amb granets de sorra que constituïen les parts més sòlides d'un castell que creixia amb cada rialla que les seves ganyotes provocaven, amb cada pensament que les seves escenes despertaven... Potser si feia reflexionar als que s'aturaven a mirar-la, potser així alguna persona despertaria de la vida que els havien venut i que tots havien acabat comprant, contents de la gran estafa i enganyifa on gaudien dels seus anys d'esplendor.
Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual.
I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència.
Potser no. Qui ho sap?
Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la seva lluita tindria sentit. Potser no podria canviar el món, potser les coses de les altes esferes eren massa complicades per a ella... I per això s'havia resignat a construir el seu projecte, i aquella resignació era el seu millor regal, la seva vida, i amb ella construïa utopies inabarcables per aquells que encara seguien al peu del canó.
Dia a dia seguia, sense saber-ho, contribuint a la mateixa lluita, amb granets de sorra que constituïen les parts més sòlides d'un castell que creixia amb cada rialla que les seves ganyotes provocaven, amb cada pensament que les seves escenes despertaven... Potser si feia reflexionar als que s'aturaven a mirar-la, potser així alguna persona despertaria de la vida que els havien venut i que tots havien acabat comprant, contents de la gran estafa i enganyifa on gaudien dels seus anys d'esplendor.
Comentaris
Molt maco el post!!
Però tampoc hem de renunciar als grans canvis, no hem de deixar de somniar mai i lluitar els nostres somnis.
Tan senzill que és parlar, i moure el cos per insinuar i comunicar...
.....Capità che Haddock,
i escriure en un blog i fer-nos reflexionar als altres... no ens fa canviar?
molt bona feina! segueix així
Per cert, ignacio, no em vaig pas ofendre, sóc així, el meu escriure es aquest, potser un pèl desenfrenat. No m'ofenc casi mai, perquè ofendres és perdre el temps.