Passa al contingut principal

Knocking on heaven's door



Des del moment en què la vaig sentir em va captivar, i aquella pel·lícula alemanya que du quasi el mateix nom... Desconec si l'han doblat o no, però us la recomano! Trista, profunda i d'aquelles que et fan pensar en la vida i en els moments que la conformen...

Comentaris

Lupe ha dit…
Hola, gràcies per la visita. A mi aquesta cançó em fa pensar en el que vindrà després de la mort.
Fins aviat
escursó ha dit…
Bones, passava pel teu veinat i la teva cançó n'ha desencadenat una altra per aquestes llars.

Encantat de conèixer-te
Salut i petons
mossèn ha dit…
uiiiii ... millor la cançó ... salut
Txell ha dit…
Carme, aquesta és la meva cançó!

La cançó de la meva joventut i la cançó amb que vaig entrar el dia del meu casament! ;)
Putas y Princesas ha dit…
La cançó és preciosa. Estás molt musical últimament.. això és bo.
Anònim ha dit…
Et felicito per haver triat la versió més canyera de totes!
Rock 4 ever.
rosa ha dit…
a mi també em fa pensar en el més enllà.
petons
ddriver ha dit…
ostres guns and roses!!!feia anys que no senti aquesta canço,bona de veritat,com el bloc
Carme Fortià ha dit…
Certament sí que estic musical si, potser és que torno a agafar el son escoltant melodies que em transporten...

A mi em recorda aquella nena que escoltava Guns amb un tocadisc vell d'alguns dels germans, i una pel·lícula que em va fer posar la pell de gallina.
Anònim ha dit…
Els Guns and Roses... això si que és música. La meves preferides son don´t cry i November Rain
Ferdinand ha dit…
FANTÀSTICA CANÇÓ!!!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu