Passa al contingut principal

Saber renunciar - Primera part

Aquell fou un dia trist i aprengué a fer-se gran, a viure en el món dels adults del qual en formava part, tard o d'hora ho havia d'admetre...

Pensava que no ho hauria de fer mai, pensava que les renúncies eren una cosa per persones dèbils, que no l'afectarien, a ell no... Ell era especial, era fort, es podia menjar el món, era un d'aquells somiadors que feia dels somnis realitats, projectes d'una vida que vivia fins l'últim segon de cada dia. De fet, es menjava el món.

De ben petit havia après a amagar-se de les dures realitats d'una família que bevia i cridava massa, defugia aquelles nits creant-se fortaleses de futurs incerts, d'allò que arribaria a ser algun dia. D'allò que va arribar a ser. No canviaria res del seu passat, perquè cada llàgrima vessada, cada conversa amb objectes inanimants que semblaven escoltar-lo durant la llarga nit dels seus pensaments, cada somriure tímid, cada minut viscut l'havien convertit en el que era. I li agradava, molt.

Però hi havia una lliçó que encara no l'havia apresa.

Es creia materialista i somiador, una combinació ben estranya, molt estranya, però els seus amics i la seva àvia l'entenien. Sempre tocava de peus a terra, mai perdia la realitat de vista, però en cap moment no havia abandonat el món de quan tenia deu anys, i sabia que les il·lusions eren la seva vida, i viure significava realitzar-les.

Una lliçó no apresa el faria estavellar-se contra un terra fred i dur...

S'havia proposat deixar-se endur per les il·lusions que feia molt de temps havia deixat aparcades. Al cap i a la fi, el dia només tenia vint-i-quatre hores, i per més que es cregués un super-home no havia aconseguit la recepta màgica per dividir-se en dos i poder fer-ho tot. Fins que va decidir que havia arribat el seu moment. El moment de no deixar que aquell paper naufragués en la incertesa i que es convertís en part del seu dia a dia, un motiu més per ser feliç era això, aprendre constantment, aprendre coses inútils però que el feien somriure i pensar, divagar, rumiar, aprendre coses que no li servirien de res, però que sempre havia volgut conèixer i gaudir d'unes classes i tutories que el farien créixer com a persona i comprendre millor el món que l'envoltava.

Ho tenia decidit, un màster que feia molts anys que perseguia, unes temàtiques canviants però similars, punts de vista immillorables, professors qualificats i interessants, persones per conèixer. Informació, comunicació, paraules que no es perdrien més en les seves cabòries. Potser no podria anar a fer un cafè amb un vell amic qualsevol tarda, potser hauria d'apretar-se el cinturó (això de ben segur, estudiar costa, tristement, masses calerons), potser hauria de robar-li estones a la nit per parlar amb ella, però valdria la pena, ho sabia.

La il·lusió d'un nou projecte que s'inicia el feia sentir com un nen petit amb sabates noves. Havia arreglat els horaris amb l'empresa, havia omplert tots els papers de la preinscripció, havia tornat a aquella llibreria de la cantonada i havia començat a comprar plomes, llibretes i carpetes noves, preparant-se per tornar a l'escola. Ja era quasi una realitat. El primer dia de classe s'acostava.

La caiguda seria tant dura...

(continuarà)

Comentaris

La Interrogación ha dit…
Gracias por pasarte.
Volveré para leer con más atención pues me cuesta pero por mis narices que lo haré.

Besos
Carme Rosanas ha dit…
Em sembla que me'n vaig a dormir amb el cor encongit. Em sento identificada amb la represa d'uns estudis, d'un màster concretament amb tota la il·lusió... A mi m'ha sortit bé, però estaré pendent de la teva continuació.

Carme (L'altra)
mossèn ha dit…
il.lusió ... sí, bé ... a voltes no tenim rés més ... salut
Anònim ha dit…
Les coses que valen la pena costen. Escrius molt bé i saps descriure els sentiments de tal forma que ens identifiquem. Jo m'identifico al manco. M'he quedat amb ganes de saber què passa... Estaré esperant la continuació! ;)
rosa ha dit…
l'escola sempre em trasllada a un món d'olors, la olor dels llapis, dels llibres.
Realment aquests nanos, o se'n forteixen o la acaban espifiant.
jo en conec que s'han enfortit i són gent meravellosa, sensea pors i dignes, ara això sí borrant tot el seu passat, mai en parlan
Carme Fortià ha dit…
Intentaré no fer-vos esperar massa!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu