Passa al contingut principal

Una tarda càlida

Un diumenge de tardor càlida i tranquil·la. El petit, ja no tant petit, fa els deures al meu costat, el gran, no tant gran, aprofita que hem de fer alemany i fa una migdiada al sofà. Jo gaudeixo d'uns minuts tranquils, notant la calidesa dels raigs de sol sobre la meva pell, que atravessen el vidre de l'estudi.

Un silenci quotidià. Trencat només pels meus propis pensaments. Tancaria els ulls i m'adormiria abraçada per la seva escalfor...

L'escalfor dels rajos de sol

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Moment plaent, després de la tempesta, és clar. Jo he fet, pam dalt, pam baix, el mateix. La mateixa natura que em portà l'esglai ara em deixa la serenor amb els seus raigs de sol. Se'n penedeix?
14 d’octubre del 2007, a les 16:45
zel ha dit…
Apa, deures, coi, que avui és diumenge, pobrics, no es fan deures els diumenges, ja veuràs pregunta-li al mossén (ara, que amb aquell ull vermell, no sé si estàrà del tot lúcid). Dormiu tots i demà serà un altre dia! Abraçades.
14 d’octubre del 2007, a les 17:22
Petjada ha dit…
Doncs abraça't i dorm... que ningú t'ho prengui.
14 d’octubre del 2007, a les 18:48
Carme Rosanas ha dit…
Un moment dolç, com un somni, però també és realitat.

Carme
14 d’octubre del 2007, a les 18:59
Anònim ha dit…
Jo aquest diumenge he gaudit de la calor del sol a la platja i del soroll del mar, envoltat de molt poca gent com a mi m'agrada.
14 d’octubre del 2007, a les 19:12
mossèn ha dit…
aprofita-ho ... salut
14 d’octubre del 2007, a les 19:21
Striper ha dit…
Dorm i somia que millor per una tarde com aquesta.
14 d’octubre del 2007, a les 19:28
Henry The VIII ha dit…
Una becaineta en una tarda als peus del montseny... què més vols?

Salutacions
14 d’octubre del 2007, a les 19:32
Carme Fortià ha dit…
a tots Doncs finalment, després d'estar amb el petit (moments que hem de robar als diumenges zel ) i de fer les classes d'alemany, m'he estirat al sofà i he fet una petita bacaineta... però em faltava la seva escalfor...

No sé si se'n penedeix o no, josep manel , però ahir, veient les notícies, vaig pensar en tots vosaltres!
14 d’octubre del 2007, a les 20:27
Anònim ha dit…
Un petit gran moment familiar, càlid... Una petita gran felicitat.
14 d’octubre del 2007, a les 21:08
Anònim ha dit…
Qué sensación más bonita:)Me encanta como escribes, un besote!!!!

Ursu
14 d’octubre del 2007, a les 23:29
Unknown ha dit…
Un dels grans invents, la migdiada, i més si el sofà es ben còmode. Ara et toca a tu, petita... el gran que dormia.
15 d’octubre del 2007, a les 15:01
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació