Passa al contingut principal

Una tarda càlida

Un diumenge de tardor càlida i tranquil·la. El petit, ja no tant petit, fa els deures al meu costat, el gran, no tant gran, aprofita que hem de fer alemany i fa una migdiada al sofà. Jo gaudeixo d'uns minuts tranquils, notant la calidesa dels raigs de sol sobre la meva pell, que atravessen el vidre de l'estudi.

Un silenci quotidià. Trencat només pels meus propis pensaments. Tancaria els ulls i m'adormiria abraçada per la seva escalfor...

L'escalfor dels rajos de sol

Comentaris

Anònim ha dit…
Moment plaent, després de la tempesta, és clar. Jo he fet, pam dalt, pam baix, el mateix. La mateixa natura que em portà l'esglai ara em deixa la serenor amb els seus raigs de sol. Se'n penedeix?
zel ha dit…
Apa, deures, coi, que avui és diumenge, pobrics, no es fan deures els diumenges, ja veuràs pregunta-li al mossén (ara, que amb aquell ull vermell, no sé si estàrà del tot lúcid). Dormiu tots i demà serà un altre dia! Abraçades.
Petjada ha dit…
Doncs abraça't i dorm... que ningú t'ho prengui.
Carme Rosanas ha dit…
Un moment dolç, com un somni, però també és realitat.

Carme
Anònim ha dit…
Jo aquest diumenge he gaudit de la calor del sol a la platja i del soroll del mar, envoltat de molt poca gent com a mi m'agrada.
mossèn ha dit…
aprofita-ho ... salut
Striper ha dit…
Dorm i somia que millor per una tarde com aquesta.
Henry The VIII ha dit…
Una becaineta en una tarda als peus del montseny... què més vols?

Salutacions
Carme Fortià ha dit…
a tots Doncs finalment, després d'estar amb el petit (moments que hem de robar als diumenges zel ) i de fer les classes d'alemany, m'he estirat al sofà i he fet una petita bacaineta... però em faltava la seva escalfor...

No sé si se'n penedeix o no, josep manel , però ahir, veient les notícies, vaig pensar en tots vosaltres!
Anònim ha dit…
Un petit gran moment familiar, càlid... Una petita gran felicitat.
Anònim ha dit…
Qué sensación más bonita:)Me encanta como escribes, un besote!!!!

Ursu
Unknown ha dit…
Un dels grans invents, la migdiada, i més si el sofà es ben còmode. Ara et toca a tu, petita... el gran que dormia.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu