Passa al contingut principal

pàgines en blanc en blanc



Records de temps passats. Cada cançó em transporta a altres moments, quan cantava tancada en aquella habitació interior, quan entrava a l'habitació de la meva germana gran, encenent la minicadena i escoltant aquelles veus amb qui vaig créixer i aprendre a somiar.

Cançons d'amor i guerra, cançons de pau i odi, cançons que potser encara no entenia i que amb el temps m'han anat captivant cada cop més, m'han omplert els ulls de llàgrimes en moments difícils, o m'han fet somriure en dies en què la melangia m'ha sorprès trucant a la porta de casa.

jo omplo pàgines en blanc en blanc pàgines en blanc amb el teu nom

Cada una de les paraules pren un significat diferent, s'impregna de diferents etapes de la meva vida, com una banda sonora que es repeteix als deu, als setze i als vint-i-quatre anys, quan lluny de tu omplia pàgines i pàgines en blanc amb el teu nom, per sentir-te més a prop, per fer del dolor de l'enyorança una cançó, unes paraules...



...amb el teu nom...
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Un gran grup el de Sau! Jo els vaig començar a escoltar massa tard perquè el boom del rock català em va agafar massa petita. Un gran cançó la de Perestroika i cantada per una gran veu, la del Carles Sabater ;D
2 d’octubre del 2007, a les 8:33
Carme Rosanas ha dit…
Les cançons tenen un poder especial, ens arriben endins endins talment com els somnis, somiadora.

carme
2 d’octubre del 2007, a les 9:34
Nosotras mismas ha dit…
Jo no tinc una cançó per a tot, però si que es veritat que en alguns fragments de la meva vida sona alguna melodia.

Petons
2 d’octubre del 2007, a les 9:35
Putas y Princesas ha dit…
És increible el poder de la música, et transporta a realitats pasades, va emergir la memòria. Moltes vegades és agradabe, d'altres fa mal.

Petons guapíssima
2 d’octubre del 2007, a les 19:43
mossèn ha dit…
les cançons ens acompanyen a tot arreu ... curiós, però cert !!! ... salut
2 d’octubre del 2007, a les 19:50
Anònim ha dit…
Increïble, per molt que passin els anys sau segueix posant-me la pell de gallina.
2 d’octubre del 2007, a les 20:07
iruNa ha dit…
És preciosa la cançó... i tens raó, cada melodia, cada lletra, ens acompanya durant diferents etapes de la nostra vida. però hi ha cançons que perduren en el temps, que sempre són allà, compartint cada instant, cada sentiment i sensació. Aquestes són les grans cançons!!!
una abraçada!!
2 d’octubre del 2007, a les 20:12
Ferdinand ha dit…
Bo el bloc, m'agrada! Passa pel meu, i mira si t'interessa: http://ferrangenis.blogspot.es
T'he trobat remanan el bloc d'un amic.
2 d’octubre del 2007, a les 20:30
Ferdinand ha dit…
Ineressant el bloc. Passa pel meu, potser t'interessa.
http://ferrangenis.blogspot.com
El teu el seguiré de prop.
2 d’octubre del 2007, a les 20:36
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació