Passa al contingut principal

La gran aventura de la comunicació

...

La comunicació, aquella gran aventura que és entendre's amb els altres, compartir informació i la visió que un té del món.

Però no escoltem, no llegim, no sentim, oblidem l'empatia i l'esforç necessari per entendre allò que l'altre pretén dir. Anem a la nostra, amb les nostres idees preconcebudes que tant ens agraden i amb aquella crítica afilada ja preparada, a punt de prémer el gallet i disparar la ira de la nostra sentència ja dictada...

Quantes vegades, si li haguéssim dedicat tant sols un minut, si haguéssim allunyat allò que pensàvem i haguéssim intentat escoltar, llegir, entendre (obviant les lectures i comprensions "en diagonal"), quantes vegades hauríem percebut el missatge que ens enviaven? Quant de temps ens haguéssim estalviat? Un temps d'or, la falta del qual ens fa oblidar, ben sovint, la importància de l'èxit de la comunicació.

(reflexions entorn les paraules, en un tren de rodalies, de camí a casa - primer d'octubre i del retorn a les 16:51h) (la font de la inspiració: sis o més correus interdepertamentals entre diferents protagonistes quan potser un de sol hagués estat suficient)

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
El tren és u bon lloc d'observació i de reflexió. I tens raó. Jo molts cops m'he adonat que en els trens (i també en altres llocs) la gent no dialoga. Parla i calla però no escolta.

Carme
Anònim ha dit…
Pens que saber escoltar per a la gent d'avui dia és una de les coses més difícils...
Carme Fortià ha dit…
Ja tens raó ja, Caterina, a vegades és pesat escoltar-nos a nosaltres mateixos, però m'agrada analitzar el que diuen, com ho diuen i hi ha tants malentesos per falta de comunicació que sap greu... Jo em passo el dia "escoltant" i parlant per telèfon, i la veritat és que no puc evitar deixar de sentir què em diuen de tant en quan... Llavors ve quan em sento malament i no sé com arreglar-ho, però vaja, coses de l'ofici!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.