Passa al contingut principal

La gran aventura de la comunicació

...

La comunicació, aquella gran aventura que és entendre's amb els altres, compartir informació i la visió que un té del món.

Però no escoltem, no llegim, no sentim, oblidem l'empatia i l'esforç necessari per entendre allò que l'altre pretén dir. Anem a la nostra, amb les nostres idees preconcebudes que tant ens agraden i amb aquella crítica afilada ja preparada, a punt de prémer el gallet i disparar la ira de la nostra sentència ja dictada...

Quantes vegades, si li haguéssim dedicat tant sols un minut, si haguéssim allunyat allò que pensàvem i haguéssim intentat escoltar, llegir, entendre (obviant les lectures i comprensions "en diagonal"), quantes vegades hauríem percebut el missatge que ens enviaven? Quant de temps ens haguéssim estalviat? Un temps d'or, la falta del qual ens fa oblidar, ben sovint, la importància de l'èxit de la comunicació.

(reflexions entorn les paraules, en un tren de rodalies, de camí a casa - primer d'octubre i del retorn a les 16:51h) (la font de la inspiració: sis o més correus interdepertamentals entre diferents protagonistes quan potser un de sol hagués estat suficient)

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
El tren és u bon lloc d'observació i de reflexió. I tens raó. Jo molts cops m'he adonat que en els trens (i també en altres llocs) la gent no dialoga. Parla i calla però no escolta.

Carme
Anònim ha dit…
Pens que saber escoltar per a la gent d'avui dia és una de les coses més difícils...
Carme Fortià ha dit…
Ja tens raó ja, Caterina, a vegades és pesat escoltar-nos a nosaltres mateixos, però m'agrada analitzar el que diuen, com ho diuen i hi ha tants malentesos per falta de comunicació que sap greu... Jo em passo el dia "escoltant" i parlant per telèfon, i la veritat és que no puc evitar deixar de sentir què em diuen de tant en quan... Llavors ve quan em sento malament i no sé com arreglar-ho, però vaja, coses de l'ofici!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat