Salta al contingut principal

La gran aventura de la comunicació

...

La comunicació, aquella gran aventura que és entendre's amb els altres, compartir informació i la visió que un té del món.

Però no escoltem, no llegim, no sentim, oblidem l'empatia i l'esforç necessari per entendre allò que l'altre pretén dir. Anem a la nostra, amb les nostres idees preconcebudes que tant ens agraden i amb aquella crítica afilada ja preparada, a punt de prémer el gallet i disparar la ira de la nostra sentència ja dictada...

Quantes vegades, si li haguéssim dedicat tant sols un minut, si haguéssim allunyat allò que pensàvem i haguéssim intentat escoltar, llegir, entendre (obviant les lectures i comprensions "en diagonal"), quantes vegades hauríem percebut el missatge que ens enviaven? Quant de temps ens haguéssim estalviat? Un temps d'or, la falta del qual ens fa oblidar, ben sovint, la importància de l'èxit de la comunicació.

(reflexions entorn les paraules, en un tren de rodalies, de camí a casa - primer d'octubre i del retorn a les 16:51h) (la font de la inspiració: sis o més correus interdepertamentals entre diferents protagonistes quan potser un de sol hagués estat suficient)

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
El tren és u bon lloc d'observació i de reflexió. I tens raó. Jo molts cops m'he adonat que en els trens (i també en altres llocs) la gent no dialoga. Parla i calla però no escolta.

Carme
Anònim ha dit…
Pens que saber escoltar per a la gent d'avui dia és una de les coses més difícils...
Carme Fortià ha dit…
Ja tens raó ja, Caterina, a vegades és pesat escoltar-nos a nosaltres mateixos, però m'agrada analitzar el que diuen, com ho diuen i hi ha tants malentesos per falta de comunicació que sap greu... Jo em passo el dia "escoltant" i parlant per telèfon, i la veritat és que no puc evitar deixar de sentir què em diuen de tant en quan... Llavors ve quan em sento malament i no sé com arreglar-ho, però vaja, coses de l'ofici!

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...